Per què no, candidatures unitàries?
A hores d'ara, ja no deu quedar ningú interessat en la cosa pública que no sàpiga quin peu calça cada un dels partits polítics que ens representen. Vull dir que, més enllà de les pampallugues de les promeses electorals –que tots sabem que tenen una consistència fràgil– és perfectament predible quina mena de política de govern es pot esperar de cada formació política amb opcions de formar part d'un consell executiu. L'enfocament de l'economia, de la promoció de l'ocupació, de l'ensenyament, de la cultura, de la seguretat pública, etcètera, són perfectament visibles a través de les respectives intervencions públiques, siguin parlamentàries o mediàtiques. D'aquest paquet, en podríem dir el bagatge polític del país o, metafòricament, el carro.
Una àmplia majoria dels diputats al Parlament de Catalunya –com una àmplia majoria de la ciutadania– vol canviar l'estatus polític del país perquè considera que aquesta via és l'única que ens permetrà mantenir les institucions pròpies i els drets bàsics, lliures del constrenyiment i de les restriccions que ens imposa l'Estat espanyol, i així poder aconseguir un millor aprofitament dels recursos propis per sortir de la crisi i per prosperar. De la plena disposició d'aquests drets i d'aquests recursos que són el motor del país en podríem dir, metafòricament, els cavalls.
Les forces que –motu proprio o perquè els hi ha impulsat la mobilització ciutadana– han entès que, si volen dur a terme les respectives polítiques necessiten disposar dels instruments institucionals que els ho permetin i han decidit fer pinya per celebrar un referèndum que faci oficial una determinació que ja és real al carrer. És a dir: han considerat necessari renunciar a les particulars maneres de conduir el carro que cadascú pugui tenir, per assegurar-se que, primer, hi siguin lligats els cavalls que l'han d'estirar endavant. I si han estat capaços de fer-ho per impulsar una consulta, costa d'entendre que no ho vulguin fer per acudir unitàriament a totes les convocatòries electorals que tenim davant nostre, sobretot considerant que seran contraforts indispensables per a l'objectiu essencial i que tindran caràcter plebiscitari, ens agradi o no.