‘Trenquem el cuc'

El centre d'operacions és a Olot i el gran director i ànima de tot plegat, Josep (Pitu) Guix, també és olotí. Però el programa de ràdio Trenquem el cuc és conegut, i de quina manera, molt més enllà d'Olot i la Garrotxa, perquè té un alt component exportable. Això quedava magníficament demostrat, una vegada més, el dissabte 14 d'aquest desembre, en una casa de pagès a Santa Pau.

La gent aplegada o atreta pel dit programa de ràdio, molt popular, s'anava saludant amb gran efusió a mesura que els cotxes anaven omplint els voltants de la gran masia, tot plegat sota un cel radiant i clar com una diapositiva que feia admirar, encara que no es volgués, la veïna Serra de Finestres i les extensions perfectament llaurades del pla de la Coromina. Hi havia gent de Lleida que portava pomes; del Ripollès havia arribat carn de poltre (boníssima, per cert) que van cuinar amb autèntics fesols de Santa Pau (una obra mestra del cuiner, bon amic nostre); hi havia excel·lent pa d'espelta portat des de Gallecs al Vallès Oriental; l'estofat de senglar amb patates era suculent i abundós; el conill venia de la zona de la Fageda d'en Jordà; hi van seguir encara botifarra i llom fets sobre una brasa espectacular, s'hi regalaven calendaris del pagès i revistes de Les Garrotxes, s'hi aportaven pastissos i galetes de totes menes, formes i gustos, xampany i vi d'arreu del país... una festassa que evocava els grans àpats de fa anys a les cases de pagès amb motiu d'alguna celebració excepcional.

I, per sobre de tot, la cordialitat de la trobada, les abraçades i les bones paraules en un clima d'autèntica germanor, tal com el prediquen i el voldrien els nostres capellans i bisbes (potser sense tanta abundor de bevendes euforitzants, diguem-ho tot). La sobretaula s'allargà i s'allargà, amenitzada per acudits, poesies, manifestos i música nostrada. Em cridà l'atenció sobretot l'actuació d'en Manelic i el seu acordió, una pura delícia en aquella sobretaula cordialíssima, llàstima que vam haver de marxar aviat, tot i que ja era ben fosc. Davant de fets i celebracions com aquesta, només cal desitjar i demanar que la cosa duri molts anys més. Sobretot, si tenim en compte, ara i aquí, les poques ocasions de què disposem de passar unes hores d'autèntica tabola, alegria i bonhomia. Trenquem el cuc, sí, trenquem-ne tants com calgui. Visca la terra i la seva gent.