Paisatge després de la derrota

El 16 de novembre de 1938 les forces republicanes que havien forçat l'Ebre tornaven a les seves posicions inicials. Després de cent quinze dies de combats, la batalla més dura i cruenta de la Guerra Civil tocava a la seva fi. S'havia assolit el principal objectiu de l'ofensiva: aturar l'assalt franquista sobre València. El cost, però, havia estat molt alt. Segons Manuel Tagüeña, cap del XV CE, la batalla va costar a les forces republicanes prop de 60.000 baixes. La majoria d'elles es podien considerar definitives, atès que trigarien molt temps a reincorporar-se a les seves unitats. Unes pèrdues que es traduïen en la reducció dels efectius de les unitats de combat en un 70%.

El Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental (GERO) necessitava, doncs, homes, armes i temps per refer-se de les pèrdues tingudes a l'Ebre. Les lleves de la primavera de 1938 gairebé havien esgotat la capacitat de mobilització d'homes aptes per al combat a Catalunya. Va ser necessari, doncs, recórrer a altres sistemes de reclutament, tot i que no fossin del grat dels comandaments.

Torna a ser Tagüeña qui ens il·lustra sobre l'origen d'aquests nous efectius: “Anaven arribant reclutes a les unitats, però la majoria eren emboscats procedents de destins de la rereguarda, desertors amnistiats, expresoners i mobilitzats de quintes antigues, tots sense moral de combat.” En aquest extrem hi coincideixen tots els comandaments, i són significatives les paraules de Vicente Rojo, cap de l'Estat Major: “La gent que s'incorporava era mancada de veritable entusiasme; la seva moral baixa va infiltrar-se lentament en el front.”

El problema de la moral no era l´únic. Les noves incorporacions, que Líster i Modesto xifren en 15.000 homes, eren insuficients per cobrir les baixes. El país no podia suportar més lleves, i l'esperança la van dipositar en els 30.000 homes que havien d'arribar del sector Centre-Sud. Uns homes que mai no van arribar.

A mitjan desembre, les unitats per a la defensa de Catalunya eren, segons Juan Modesto, cap de l'exèrcit de l'Ebre, vint divisions, tot i que només amb caràcter nominal, atès que la majoria no disposaven de tots els seus efectius, i d'aquests, bona part eren gent sense experiència en el combat. En total, prop de 170.000 homes que, a més, no tenien oficials amb la deguda formació. Enrique Líster, cap del V CE, indica que una de les primeres tasques engegades després de la batalla van ser “cursos ràpids per a nous comandaments que estàvem obligats a promoure a fi de cobrir les baixes dels caiguts a l'Ebre”.

Al dèficit humà també calia sumar-hi el de l'armament, un mal crònic a conseqüència de la política de no-intervenció. En aquest cas, les esperances estaven dipositades en les darreres comandes fetes a la Unió Soviètica, que s'esperava que arribessin a primers de desembre. Aviat, però, aquesta data es va posposar fins a final de mes. La certesa que l'assalt contra Catalunya seria pels volts de Nadal, gràcies a les fonts de la intel·ligència militar, va forçar solucions d'urgència: buscar les armes a la rereguarda per dotar les unitats de combat. Segons Líster, aquesta mesura va permetre recuperar 8.000 fusells i algun centenar de metralladores, que no eren, però, suficients per cobrir les necessitats del GERO.

Les dades que aporta Modesto posen de manifest la inferioritat de les unitats republicanes davant les trenta-cinc divisions que els rebels tenien concentrades a la riba dreta del Segre i de l'Ebre. A unes divisions d'infanteria curtes d'efectius calia sumar-hi una artilleria amb només 270 peces, el 40% de les quals estaven constantment en reparació, 125 blindats i 124 avions. Això suposava una proporció de 4 a 1 en infanteria, 5 a 1 en artilleria, 7 a 1 en tancs i 8 a 5 en aviació, sempre desfavorable per a la República.

Sense prou efectius ni armament, la defensa de Catalunya esdevenia una tasca impossible. Per a l'Estat Major l'única possibilitat era guanyar temps. Calia, doncs, obrir un nou front amb prou força per obligar les unitats franquistes concentrades per a l'assalt final a distreure forces per aturar la nova amenaça. En resum, una nova batalla de l'Ebre, en aquest cas per salvar Catalunya. Les encarregades d'aquesta operació havien de ser les reserves del sector Centre-Sud. Sense els efectius ni l'armament necessaris, l'Estat Major va considerar assumir el risc d'un fracàs si s'aconseguien tres o quatre setmanes de temps per reorganitzar millor la defensa de Catalunya. Calia conservar la principal regió industrial i més densament poblada del territori republicà. La seva pèrdua equivalia a la derrota.

A primers de desembre els comandaments del sector Centre-Sud van rebre ordres d'engegar, a partir del 8 d'aquell mes, un seguit d'ofensives al front d'Andalusia. El pla dissenyat per Rojo començava amb un desembarcament a Motril per amenaçar Granada, seguit d'un trencament del front entre Còrdova i Peñarroya, i acabava amb una acció a Extremadura. Cap d'aquestes operacions es va dur a terme. Com en el cas dels homes i les armes, el temps també es va esvair.

Vicente Rojo va resumir la situació: “Dubtàvem de la bona moral de la rereguarda i desconfiàvem de la voluntat de lluita dels nous homes que ens mobilitzàvem; ens preocupava el pobre estoc de municions d'artilleria i la possibilitat que l'enemic fes servir gasos; finalment ens produïa enorme preocupació que l'enemic fes una acció amb la seva aviació sobre Barcelona, on l'ànim públic, després de l'experiència dolorosa del març, temíem que s'ensorrés si l'acció era mitjanament persistent.”