Plasticitat

En temps de rigidesa apostem per la plasticitat. Lluís Pasqual ja deia al començar la temporada del Teatre Lliure que una programació ha de tenir la plasticitat que té el cervell, capaç d'encaixar canvis, adaptar-se i poder progressar.

I aquesta setmana la filòsofa francesa Catherine Malabou, convidada pel CCCB, ha defensat a Barcelona la seva idea que la plasticitat és el motor de transformació bàsic de l'època actual. Hegel ja es va avançar a aquesta tesi, i la ciència mèdica també ho abona. La neurobiologia contemporània afirma la seva plasticitat. El cervell és capaç de buscar nous camins, després d'un traumatisme, per exemple. Les neurones busquen noves connexions per mirar de reconstruir les que es trenquen o es bloquegen. Malabou també defensa que al cervell hi és tot, també hi ha les emocions, no hi ha només el pensament i la raó. I que els homes fan el seu propi cervell sense saber-ho.

Sense les emocions, el nostre cervell restaria emmudit. L'afecte el desperta i el revela. Plató ja deia que el cervell, o el pensament, és eròtic. I Jordi de Sant Jordi, el poeta medieval, establia un combat entre mirada, cor i raó. Desig, amor, raó, tot comparteix un mateix espai, un mateix cervell. L'emoció i la raó.

Plasticitat, doncs, oposada a elasticitat. La plasticitat és producció de forma, mentre que l'elasticitat és capacitat de retornar a la forma anterior. La plasticitat neuronal, la personalitat, la llibertat, conceptes que també es lliguen amb la sociopolítica. Potser si s'introduís en el debat polític aquesta idea s'aconseguiria canviar les posicions més rígides. Aquest bloqueig del diàleg, aquest “ja està tot dit” entre Mas i Rajoy. De moment sembla que a Madrid domina la idea de l'elasticitat, aquella que busca fer marxa enrere i no només en l'esfera territorial, sinó també en la dels drets, els laborals o com ara passa amb la llei de l'avortament.

Ja veurem si la plasticitat funciona com a paradigma a Catalunya i és capaç de produir en sentit positiu.