Un bibliobús i l'exili
El dia 31 de gener de 1939, un bibliobús i un autocar, encapçalats per un cotxe oficial, sortien de can Perxers, a Agullana, cap a la Jonquera. La majoria dels que hi viatjaven feia molts dies que estaven reclosos al mas i l'impacte brutal del que van veure no van poder oblidar-ho mai: milers de persones escampades i xopes, piles enormes de parracs i roba estesa i matalassos i coixins i restes de tota mena, columnes per tot arreu de fums dels petits campaments de refugiats, vehicles abandonats al llarg de la carretera. Tot destrossat i abandonat. És l'obsessió de fugir, abandonar-ho tot, fugir i fugir, deixar maletes i paquets i baguls, i fugir i fugir.
“Ho hem perdut tot menys nosaltres mateixos”, escriuria un dia Anna Murià. A tots els escriptors i intel·lectuals que viatjaven en aquells bibliobús i aquell autocar, els esperava l'exili. Fabra, Rodoreda, Rovira i Virgili, Murià, Pau Vila, Francès, Maseras, i les dones i les famílies de Benguerel, Oliver, Trabal, eren alguns dels noms dels que anaven en aquella expedició.
Ens queda la memòria. A tots els pobles vençuts els queda la memòria, només. El bibliobús que va marxar de Barcelona el dia 23 de gener de 1939 i que entrava a França vuit dies després és molt més que una carrosseria desarborada que s'arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent que fugia de la por i la barbàrie, enmig dels bombardejos, en aquell últim hivern de la guerra; és un símbol. Amb tot el drama de fons de l'enfonsament d'un somni i del final de qualsevol esperança, l'aventura del bibliobús i dels intel·lectuals catalans que hi van viatjar s'alça com un exemple de dignitat d'un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.
He tingut l'oportunitat de visitar can Perxers i la seva propietària ha tingut la gentilesa d'obrir-nos el mas. Hem vist la cuina on, sovint, Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l'Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, enmig d'un baf de quadra de tanta gent amuntegada; les restes del paller que Líster va fer volar pels aires, èxit parcial de la seva intenció d'arrasar el mas sencer. Maria Perxés, la seva actual propietària, sense cap ajut, ha anat reconstruint la casa, les pedres, el rellotge de sol i una memòria.
Allà es va truncar el somni de fer de Catalunya un gran país modern, amb una cultura pròpia. Ho va dir Domènec Guansé: can Perxers és la darrera nit catalana. Mai no serem capaços d'entendre el nostre actual país si no ens adonem de l'esfondrament colossal que va significar el franquisme. Només amb la independència posarem fi al feixisme que encara respirem.
Xavier Benguerel, a les seves memòries, va reconstruir els darrers instants de la sortida dels intel·lectuals. Cal que ens situem en el darrer dia del mes de gener de 1939, quan la llum blavosa de l'alba ha despertat Rovira i Virgili. Al cap de poques hores, gairebé tots són ja a dalt de l'autocar. Benguerel és al costat de Pompeu Fabra. Ha estat observant com Fabra confortava afectuosament cada un dels que pujaven. Fins i tot veu com s'esforça a somriure'ls. Per tots té una paraula amable. Però tot d'una sembla com oblidar-se d'on és, se li endureixen els trets de la cara i es queda mirant fixament a l'infinit. El seu aire és distant malgrat els gestos sobris i senyorívols. En tot moment, exquisidament educat: “A reveure!, A reveure!!”, diu Fabra a Benguerel amb enteresa. Ell, amb els ulls negats, fa l'esforç de pregar-li: “No descuideu, si us plau, la meva dona!” I Fabra, encaixant, respon: “No tingueu por, m'han fet pare de totes.” Fa una última llambregada al mas i a tots els que s'apleguen al voltant d'aquelles desferres de vehicles atrotinats i despintats. Llegeix les lletres mig borroses del bibliobús: “Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes. Servei de Cultura al Front.” S'agafa a la barana, i abans de pujar, xiuxiueja a Benguerel: “Me'n vaig a morir a França.” Potser no sent com Benguerel li dóna les gràcies per tot. Marxen. Aquella nit dormiran al Voló. Deixen enrere un país que es fon a negre.
