Campofrío

Espanya és un país allunyat del cor de l'Europa carolíngia per motius geogràfics, històrics i de mediocritat dels seus dirigents. Els espanyols són –som, en sentit administratiu– gent admirable. Han –hem– suportat una guerra i una dictadura. Han –hem– aguantat la violència terrorista. Accepten amb resignació la seva devaluació interna després de l'etapa grotesca del totxo. Però no entenc l'anunci de Campofrío. Hi surt Chus Lampreave i diu: “Todos los estudios lo dicen. Somos los últimos del ránquing.” De quin? “Pues de casi todos”, respon amb un deix d'admiració. Per això els protagonistes de l'espot, celebritats de la pell de brau, es volen fer estrangers. I només hi renuncien perquè tenen por de perdre el caràcter: abraçar-se, tocar-se, parlar a crits, fotre's de tot, i lluitar contra molins de vent. La fúria. “Yo soy español, español, español.” Ser i sentir, diu l'eslògan, amb un My way aflamencat de fons. Una cançó que ha fet molt mal perquè serveix com a excusa de tot. Som com som. Doncs mireu: No. Espanya té coses molt millors per conformar-se amb el soy rebelde porque el mundo me ha hecho así. Amb la cólera del español sentado no anem enlloc. El que s'ha de fomentar és la seriositat, l'eficàcia, l'educació, la cultura i la responsabilitat, no el patriotisme de caña i tapa. Diran que només és un anunci, però la publicitat mira de connectar amb la societat del moment. I en podríem posar exemples. A ningú li ha d'estranyar el que passa a Catalunya. Que, dit sigui de passada, ha prosperat gràcies al mapa, per la llunyania geogràfica que l'ha allunyat, en part, de la tutela de Madrid, i ha sabut ocupar, en paraules de Robert Kaplan, nínxols econòmics, polítics i culturals propis. I d'això va la pel·lícula. I el que ha d'estranyar és que no siguin tots els espanyols els que diguin prou al funcionament d'aquest Estat, a les elits extractives, a l'Estrella de la Mort que viu sobre Madrid.