Quan fumar ja no és cap plaer

Contemplant la nitidesa de les nits de l'Algarve portuguès fa un any vaig tornar a fumar. L'abstinència, amb trampes –tot s'ha de dir–, va durar divuit mesos. Tampoc era una decisió absoluta. Vaig iniciar un distanciament de l'hàbit amb els pegats de nicotina que van bé per treure l'ansietat, tot i que són força cars, la qual cosa també ajuda a la desintoxicació. Ho vaig portar relativament bé, tolerant que es fumés al meu costat i observant a poc a poc que de la mateixa manera que em marxava la sensació de mucositat permanent i les pujades a peu es feien més accessibles, també incrementava la meva massa corporal amb la certesa de no menjar més. Vaig fumar en ocasions excepcionals, aquelles sobretaules que s'allarguen, aquell cel que festeja amb els canals de Venècia, només moments importants. Però les nits de l'Algarve em van apressar i el gintònic amb un Camel i bona companyia era plaer dels déus! Des d'aleshores ençà ha estat una lluita permanent per mantenir un nombre de cigarretes al dia que no em semblés excessiu, i que he ajustat a vuit, que no és ni molt ni poc. Els propers dies sota el cel del Mediterrani, tornaré a reflexionar sobre la inutilitat d'un acte com aquest, recordant que ve d'antic, com la història dels sacerdots maies que ordenaven al poble que expulsessin tot el fum del tabac, mentre ells es guardaven el plaer d'inspirar el fumerol perquè deien que només ells podien tenir comunicació directa amb els déus. Una altra vegada m'endinsaré en el meu imaginari per intentar convèncer-me que ho he deixar, que no té cap sentit perquè no em fa cap bé i vull poder pujar un turonet sense perdre l'alè. Però mentrestant aprofitaré totes les nits de les vacances per enlairar el fum cap al cel, esperant que els déus mediterranis ens siguin propicis.