Bon Nadal

El món islàmic, globalment considerat, té la pell molt fina, i n'hem tingut sobrades proves els últims anys: unes meres caricatures són suficients per inflamar els ànims, provocar disturbis i justificar assassinats. Els cristians que viuen en països islàmics, en canvi, tenen prou feines a continuar vius. El Figaro Magazine, un dels pocs mitjans europeus que es preocupa d'aquesta qüestió, diumenge passat publicava un informe que inclou un mapa dels estats on els cristians són perseguits –a grans trets: la civilització musulmana, la hindú i la xinesa–, classificats en dos nivells segons si es produeixen només atemptats puntuals i discriminacions, o bé si hi ha repressió de l'Estat i/o els cristians són víctimes de violències locals o endèmiques. Doncs bé, contrastant aquest mapa amb el que publicaven el 2010, s'observa que el primer nivell s'ha ampliat fins a incorporar-hi Mali, el Camerun, Etiòpia i Malàisia, i que a Nigèria, Líbia, Egipte, el Sudan, l'Iraq, el Pakistan, l'Índia i Indonèsia la situació s'ha agreujat i han passat al segon nivell; Síria i la República Centreafricana s'han incorporat de cop a la primera divisió. La conclusió és que les persecucions religioses no són cosa del passat, sinó del present; que s'estenen i s'intensifiquen, encara que en els dominis de la Unió Europea fem veure que no passa, i que el món, per més viatges i declaracions d'amor que facin el cap dels Estats Units o el de l'Estat del Vaticà, sembla que tendeix a ser un lloc més insegur. Els cristians d'Europa –que no pel fet de declarar-se, molts d'ells, ateus, agnòstics o lliurepensadors han deixat de ser-ho ni són menys ajusticiables des del punt de vista dels seus enemics– prefereixen viure amb la idea que, si donen exemple de tolerància, comprensió i desinterès per la pròpia història –quants costums s'han perdut, quants pessebres s'han deixat de fer, quants bon Nadal s'han deixat de dir per por d'ofendre–, s'obrarà el miracle que els altres desistiran d'imposar-se per la força. Està vist que no passa.