Grassos

En certes parts del planeta, aquí mateix sense anar més lluny, les festes d'aquests dies tenen efectes col·laterals no desitjats. A alguns, els excessos culinaris els generen fiblades de mala consciència. Els prims pateixen per no engreixar-se i els grassos per no engreixar-se més. I, en canvi, els rodanxons tenen reputació de gent benèvola i amable. Déu ens guardi dels eixuts que circulen per la terra carregats de raó sense que se'ls hagi escapat mai un somriure. Nosaltres som partidaris dels que són generosos fins i tot en el volum corporal. La humanitat necessita espai. Veig amb satisfacció que hi ha una colla de dones que tenen blogs dedicats a l'autoestima, sigui quina sigui la talla o la silueta. Són dones disposades a fer valer les seves corbes. Bravo! La felicitat, o almenys el benestar, implica, diuen, saber acceptar-nos tal com som. A més, com tothom sap, a dins de cada persona grossa hi ha una figura esvelta que malda per sortir. És qüestió de connectar-hi, és com allò de l'estàtua empresonada en un bloc de pedra que espera l'escultor que la sabrà extreure. En la dialèctica grassos i prims hi ha hagut alguna topada memorable. Quan el folgat Alfred Hitchcock es va trobar amb l'esprimatxat vegetarià Bernard Shaw se li va adreçar amb el bon humor que gasten els panxuts: “Només de veure'l un s'adona que hi ha fam al món.” Amb la mala bava dels prims, Shaw li va contestar: “I en veure'l a vostè un s'adona qui l'ha causat.” Entre els creadors anglesos, però, el més entranyable grassonet de tots va ser Chesterton. Quan durant la Primera Guerra Mundial una activista el va increpar demanant-li per què no era al front, el voluminós escriptor li va contestar ben suaument: “Senyora, si em dóna tota la volta veurà que hi sóc.” Mentre no arriba el llarg gener i les seves inclemències, no és cap pecat embellir-nos amb un provisional quilet de més, ni que sigui per fer costat als bondadosos i afables grassos que són sempre dolça companyia.