Tarifes elèctriques
Després de 16 anys amb Luis del Olmo i 14 anys amb Antoni Bassas en tertúlies radiofòniques setmanals, potser és normal que m'hagués acostumat a una cadència que permetia tractar les qüestions d'actualitat com a anècdota que es podia elevar a categoria. I així, com a modest imitador del Baró de Maldà i del seu Calaix de Sastre, vaig anar acumulant material per a quatre llibres publicats d'ençà de Sis milions d'innocents fins al Capitalisme Cibeles, passant per Defensa del petit comerç i crítica a La Caixa i per Els plats trencats. Segurament és per això que en rebre ara l'amable indicació que en lloc de comparèixer setmanalment els diumenges alguns col·laboradors passarem a quinzenals, i amb un text més curt compartirem la pàgina adjudicada per llarga “consuetudine inveterata”. Ateses les circumstàncies, intentaré veure si, en 16 aparicions anuals, i més breus, seré capaç de dir coses que tinguin sentit. Avui, per exemple, en les condicions abans habituals, hauria esmentat la gradual retirada de les mesures d'estímul de la reserva federal dels EUA. O bé m'hauria referit a l'entrada en vigor de la norma Volcker que prohibeix que els bancs especulin amb els diners dels dipositants. Probablement també hi hauria comentat la decisió del Banc Central de la Xina d'injectar diners al sistema a fi de mantenir el creixement del 8%. És igualment possible que hagués tocat les conseqüències que poden tenir el mercat del petroli i el conflicte del Sudan del Sud. Però no podrà ser i, per tant, m'hauré de limitar a fer una pinzellada sobre l'impacte del brutal augment de la tarifa elèctrica.
ara fa exactament dos anys que, en aquest mateix diari, vaig denunciar uns fets idèntics amb paraules que mutatis mutandi s'aguanten perfectament en la situació actual. En efecte, ara resulta que podem malbaratar tota la competitivitat guanyada a còpia de baixada de salaris amb un cost de l'energia que ja ha fet tancar empreses a causa del cost del quilowatt igual com passa a les famílies per culpa de la pèssima política del trio Rajoy, Soria i Montoro. Així doncs, el 2 de gener del 2011 vaig parlar de “tarifada” tot dient que una barbaritat com aquesta no es podia tractar com feia l'impresentable ministre Sebastián que deia, per a més inri, que total era com el cost de prendre un cafè i que ens regalaria una bombeta de baix consum a cada família. Ell, que en tres anys ens havia apujat la llum un 43%. Vaig acabar evocant que a Barcelona hi ha una plaça i un monument dedicats a un traficant d'esclaus, el negrer Antonio López, com la de Franco a Santander. I vaig fer observar que el mercat captiu que som els ciutadans representa també una forma d'esclavitud. Recordem que fins i tot el Fuero de los Españoles de la dictadura genocida deia que “no habrá ningún hogar sin pan o sin lumbre”. Tanmateix, enguany, amb el PP, seguim no igual sinó pitjor. I per una denúncia de la fiscalia ens adonem de la pecaminosa i malsana relació de porta giratòria entre l'oligopoli i els polítics obscenament remunerats als consells d'administració. Si repassem, hi trobarem parant la mà Felipe González, José María Aznar, Solbes, Salgado, Acebes, Narcís Serra, Marcelino Oreja –pare i fill–, López del Hierro (marit de Cospedal), Majó i un llarg etcètera dels dos grans partits.
Així doncs, només ens queda la campanya de vendes nadalenques del comerç al detall per veure si tota la campanya del wishful thinking de la pretesa recuperació s'ha notat o no. D'entrada, les il·luminacions avançades recorden aquella dita que no per haver matinat el sol surt més aviat. A Oxford Street de Londres o a la Cinquena Avinguda de NY els preus s'han reduït molt, però no s'espera un resultat important. Ni traslladant el black friday (pel color dels números no vermells) ni el Dia d'Acció de Gràcies a Europa sembla que es pugui superar la falta de confiança dels consumidors ni el sentiment del mercat que no fa preveure resultats espectaculars. A més a més, les temperatures no han ajudat la roba d'hivern. La novetat és que enguany si a l'aparador hi diu “rebaixa del 30%” a dins es confirma que és veritat. Però aquí els contractes de personal han estat de tres dies (de dijous a dissabte) i a les caixes registradores no hi ha canvi, que és moneda fraccionària immobilitzada. L'esperança última és que Nadal en dimecres pugui ajudar a l'esprint final. Aviat ho sabrem, en vista de les empentes in extremis.
