Heròdot i els catalans
La Història és un fabulós calaix de sastre on remenant una mica sempre trobem allò que ens cal per intentar comprendre un present complex. Sovint les accions pretèrites estan directament concatenades amb l'actualitat. Altres cops episodis del passat sense cap connexió serveixen com a analogia aplicable a situacions d'avui, amb escenes paradigmàtiques que ens acosten a circumstàncies i actituds d'ara. Viatgem, per exemple, dos mil cinc-cents anys enrere. En la cèlebre Història d'Heròdot s'hi explica que el famós persa Cir va conquerir la terra de Lídia (a l'actual Turquia), on regnava el no menys cèlebre Cresos. Cir, triomfal, va ordenar la destrucció de Sardes, capital dels lidis. El rei deposat, sorprès, va interpel·lar el vencedor en una conversa que Heròdot va reportar així, en traducció de Rubén J. Montañés: “Ell li féu la següent pregunta [a Cir]: ‘En què s'afanya tant tota aquesta turba?' L'altre digué: ‘Devasta la teva ciutat [Sardes] i s'endú les teves riqueses.' Però Cresos va respondre: ‘Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d'això no és ja meu; sinó que s'enduen i s'emporten el que és teu.'”
No em digueu que l'exemple no és aplicable a les relacions entre Espanya i Catalunya. Ens van vèncer però ens han continuat tractant no pas com algú a qui considerar igual sinó com a enemics a qui saquejar, de qui exterminar llengua i cultura. Ens han fotut tan impunement que no els resta ni la capacitat d'ensarronar-nos amb cants de sirena que no es creu ningú. Curiosament, però, aquest 2014 que ja tenim aquí, quan els catalans, després de dècades d'ingenus esforços d'integració, no pretenem res més que donar-los la raó, no ens deixen comportar-nos com faria qualsevol vençut i espoliat: alliberar-nos d'aquest règim de satrapia.
