Castells en l'aire per als Països Catalans espoliats

Ja tenim, doncs, nou sistema d'espoli fiscal. Instintivament, perquè som gats escaldats, ja sabíem que ens voldrien ensarronar, que ens voldrien prendre el pèl i els doblers, que ens donarien gat per llebre. Res de nou a ponent, Cinca enllà. Ni a casa nostra. Només cal veure les cares dels líders d'aquí. Ells també ho saben. Tothom sap el que no diu, i qui ho diu gosa preguntar-se en veu alta si el finançament de Catalunya és al sac i ben lligat. Qui en té la resposta certa i hauria de poder fer sentir la seva veu no se sent gaire, i cal fer marrada en els mitjans de comunicació independents per mirar de trobar aquests parers convincents.

Per això crec que cal llegir la valoració que, amb franc, raonat i independent escepticisme, n'han fet l'economista Elisenda Paluzie, el sociòleg Salvador Cardús, el filòsof Jordi Porta i l'entitat que presideix, Òmnium Cultural, el notari Alfons López-Tena i d'altres. Ni bilateralitat (la Lofca serà la llei que en reguli els detalls per a tutti, reformada pels governs espanyols segons el principi enunciat per Alfonso Guerra: «Que vengan cada año los catalanes a por alpiste»), ni respecte al criteri del lloc que ocupa Catalunya en recursos per capita abans de l'anivellament (altrament dit ordinalitat, no pas superar una mica la mitjana i prou), ni criteri d'atenció digna a la immigració (tan o més greu que el fet que del contingent, a més, el govern de Catalunya no en pot decidir res), ni termini establert al cap de tres anys (potser perquè qui dia passa any empeny): el pacte pel finançament no recull res de tot això que preveia l'Estatut –de què serveix, doncs, que sigui una llei orgànica aprovada pel poble?– ja retallat pel vergonyant pacte CiU i PSOE, Zapatero i Mas... I, doncs, no hi haurà pas reducció prou significativa del dèficit fiscal a les tres comunitats autònomes que encapçalen el rànquing d'aquest concepte en termes de PIB: les Illes Balears, el Principat de Catalunya i el País Valencià, els Països Catalans. Tots els partits polítics de l'statu quo –tant se val PSOE, ICV, ERC o CiU– ho saben, i si cap en parla, com CiU, només ho fa per tacticisme partidista i obviant les seves defeccions en relació amb les causes pendents d'aquest país de fa tants d'anys. Si no saps on vas, tant se val el camí que agafis. I, pel que fa a ERC, la gran esperança esberlada, el degoteig de baixes a les seves files és tan constant com dissimulat pel partit, i és de doldre que militants que feia més de vint anys que hi van entrar gràcies a aquella alenada d'aire fresc que va ser la incorporació de persones com Carod-Rovira ara estiguin tan desenganyats que prefereixin abandonar una formació que es declara independentista i d'esquerres però que els fets no ho corroboren. Ultra els mots radicals d'ara sobre l'avenir... si el que vols és aferrar-te al poder sigui com sigui, ja saps què has de fer: rebaixar al màxim de l'insuficient els teus principis, bastir un relat ple de resignació i/o d'eufòria per justificar l'injustificable i tirar pel dret. Fes castells en l'aire, propaganda de mitges veritats, enganys a domicili, foc d'encenalls i boira ploranera. Tenim, doncs, a gratcient o a la insabuda, l'enemic a casa –botiflers amb corbata (o sense) al Parlament de la nació sense estat–. I, mentrestant, les cues a la sanitat pública van allargant-se, es retallen serveis educatius que gestionen activitats extraescolars de reforç gràcies a almoines de qui abans t'ha usurpat recursos propis, les persones dependents ni cobren i si cobren és com si no cobressin... i els proveïdors de les institucions públiques cobren a misses dites. Tot plegat, ben roí. I to be continued... Qui ens en podrà alliberar, d'aquest llast de polítics professionals acomodats –llevat d'alguna excepció, potser?– a les misèries del regionalisme? Ningú sinó qui pensi per ell mateix i s'uneixi amb d'altres i escampin els mots escaients i obrin amb fets coherents. I enfilem, tots plegats, el camí que ja sabem amb honestedat i amb fermesa.