Carta

Senyors Presidents Mags: Deixeu-me expressar la meva solidaritat amb vosaltres, car tots tres veniu, segons diuen, de països independents, que no han d'explicar que no és que “la cosa identitària” vagi davant o darrere de la subsistència, és que la llibertat és un afany de tot ser humà i de tot col·lectiu pel fet que som persones i no xais. Ja sabeu, en la vostra immensa perspicàcia (tot i que de petita sempre em portàveu una nina, quan jo em delia pels trens i cotxes del meu germà), que vull la independència dels Països Catalans, i la vull ara, no en boniques proclames ni en gestos emotius. Però vull un altre regal, aquest per al sofert poble espanyol, amb qui em sento solidària: traieu-los de sobre un govern d'ignorants, fanàtics i ganduls; que mai més la senyora Mato decideixi res sobre la salut, ni Cañete res sobre l'Ebre, ni Ruiz Gallardón sobre el meu cos, ni que Soria improvisi sobre energia, ni que Wert torni a posar les seves mans pecadores sobre una substància que li és aliena, com és la cultura, ni que Cospedal torni a tocar diners públics.

No és que aquí lliguem els gossos amb llonganisses, perquè de “pepes” també en tenim. Però llegir l'informe, magnífic, que han fet Roser Cussó, Lluís Garcia, Imma Grande i Albert Padró-Solanet (de diverses universitats), titulat La identitat nacional subjectiva a Catalunya, o sentir aquest gran historiador que és Solé i Sabaté els diumenges al matí a la ràdio fent breus classes magistrals, o contemplar Ramon Gener a Òpera en texans, o sentir l'adéu de la magnífica Montserrat Carulla, o ponderar la qualitat de la literatura en català, o elogiar algunes exposicions, o assaborir els insòlits i angèlics plats d'alguns cuiners, en fi, que aquí la cultura encara hi compta, doncs escalfa el cor. Ah, i els nostres polítics parlen llengües. Ajudeu-los, doncs, presidents.
I no us oblideu de la llibertat, tan necessària. Que la necessitem enguany, d'acord?