Seduccions democràtiques
La democràcia ha entrat amb mal peu al segle XXI, de manera que proliferen les propostes que busquen que torni a agafar el pas. La majoria ho fan des d'una oposició visceral al model representatiu. “No ens representen” i “democràcia real ja” són eslògans que expressen la necessitat d'obrir les finestres i airejar una democràcia viciada i degradada. No tinc cap dubte sobre la necessitat d'aprofundir la democràcia i no em considero sospitós de ser un defensor del model representatiu liberal. I no puc deixar de subratllar allò que, al meu parer, és una simplificació del debat sobre el futur de la democràcia. Un debat contaminat per dues seduccions fatals: la refrendatària i la tecnològica. El Partit X, sorgit del moviment 15-M, les expressa en el seu format més estilitzat. La seducció refrendatària és tan radical que renuncien a disposar d'un programa electoral. El seu lema “Democràcia i punt” implica que qualsevol decisió s'adoptarà després de recollir les opinions ciutadanes expressades directament. Sense cap intermediació, apareix una democràcia directa qualificada com a “democràcia vertadera”. Seducció fatal que ens deixa sense programa electoral i sense ideologies polítiques. La seducció tecnològica permet imaginar una situació on tots podem votar-ho tot en tot moment. Entre les propostes del Partit X destaquen el wikigovern i diversos mecanismes de consulta continuada usant el potencial de les xarxes socials. Seducció fatal que ens converteix en “ciutadans-virtuals” escollint de forma permanent i inevitablement simplificadora. Un govern sense intermediació, però on la clàssica relació “cara-cara” es reconverteix ara en una relació “cara-pantalla”. Per alguns aquesta és una democràcia vertadera. Per altres és una democràcia mutilada, empobrida per l'absència d'unes relacions intersubjectives que en serien l'essència.
Cal revisar la intermediació que no aporta valor, com també és imprescindible incorporar les noves tecnologies al
funcionament de les democràcies del
segle XXI. També ens cal valorar-ho amb més pausa. La doble fascinació a què hem fet referència dóna peu al naixement d'una democràcia refrendatària: un sistema on el demos ho decideix tot directament i separadament. Apareix allò que Giovanni Sartori anomena una Democràcia de Suma Zero, on desapareix el diàleg, la negociació i el intercanvi; on cada assumpte queda prefixat a la pantalla de l'ordinador i per separat. El poble interpreta que ara, per fi, ostenta el poder; però aquest, de fet, es concentra en aquells que decideixen l'agenda: allò que es pregunta i la manera de formular-ho.
Aquesta democràcia ha despertat enormes fascinacions, però no podem obviar-ne els perills i les dificultats: agreuja els conflictes, doncs perdre significa perdre-ho tot. La derrota és massa amarga, i això dificulta el delicat equilibri democràtic. I instaura una regla majoritària absoluta que viola un dels principis bàsics de la democràcia, el respecte a la minoria. El pes del números s'imposa sense complexos ni matisos. L'exigència d'una democràcia refrendatària per a la ciutadania és molt elevada. L'opinió i la informació ja no és suficient. Es requereix coneixement, amb els biaixos que aquesta demanda genera en comunitats creixentment desiguals. Afrontar la complexitat de la societat equipats amb un seductor “m'agrada/no m'agrada” més o menys improvisat no sembla la millor de les opcions. No es tracta ni de tirar aigua al vi ni de negar la necessitat d'innovar i regenerar una democràcia escleròtica. Es tracta, al meu parer, de fer-ho sense falses seduccions i amb capacitat d'argumentar tant amb la força dels ideals com amb el rigor del pragmatisme.
