Distància de seguretat
Estem en ple apogeu de les vacances de Nadal: passegem per carrers plens de gent amb la qual anem topant discretament; comprem en botigues atapeïdes curulles de mans que remenen mercaderies just davant de la nostra cara; fem cues a l'aeroport o ens entaforem dins el transport públic envoltats d'altres persones a tocar nostre. Tot un seguit de situacions que posen a prova la nostra capacitat de gestionar l'espai vital, o de tolerar la manca d'espai evitant confrontacions amb el proïsme. Totes les persones tenim interioritzada una distància de seguretat, i ens alterem quan algú la traspassa. No tothom, però, té els mateixos límits. Malgrat les evidents diferències culturals, fins ara no s'havia fet cap estudi científic per explicar per què hi ha persones que toleren més bé la proximitat d'altri, i quins factors poden modificar-ho. Un treball publicat a The Journal of Neuroscience aporta dades que poden tenir una gran aplicabilitat en polítiques socials, especialment en persones que realitzen tasques que impliquen una gran proximitat amb desconeguts, com ara policies, vigilants de seguretat i personal sanitari.
Van examinar un cas concret que té relació directa amb la percepció de perill: la proximitat d'una mà a la cara. La proximitat d'una mà a la nostra cara produeix un acte preconscient anomenat reflex de parpelleig, el qual va associat a una forta reacció neurohormonal d'agressivitat que té un paper crucial en la supervivència, la defensa davant un estímul potencialment perillós. Primer van determinar si aquesta reacció és gradual i va incrementant progressivament en acostar la mà, i per tant si es pot preveure quan es produirà, o bé si és abrupta i la possible reacció agressiva es desencadena de cop, sense avisar. En totes les persones examinades, la reacció va ser abrupta.
Després van examinar l'abast de les diferències interpersonals pel que fa a aquesta distància, i quina en pot ser la causa. En la major part de persones se situa entre els 20 i 40 cm, malgrat que en algunes és molt superior. Els principals trets de comportament que s'associen a aquestes diferències són l'ansietat i la por: les persones temperamentalment més ansioses mostren una distància de seguretat més gran que les tranquil·les i segures. Finalment, van estudiar quins factors poden alterar aquesta distància: els principals són l'angoixa i l'estrès, que fan que s'incrementi significativament. És a dir, que la resposta neurohormonal d'agressivitat, que es pot traduir en una resposta agressiva verbal, gestual o física, es desencadena molt abans.
Tot això permet explicar per què, per exemple, les confrontacions interpersonals acostumen a augmentar aquests dies, i el fet de saber-ho ens pot ajudar a entendre'ns millor nosaltres mateixos i el proïsme. I permet entendre millor per què les feines que comporten una gran proximitat amb altres persones, especialment en situacions d'angoixa o estrès, com és el cas del personal sanitari, la policia i els vigilants de seguretat, són les que generen més situacions d'agressivitat entre tots els implicats, és a dir, entre aquests professionals i les persones amb què interactuen. A més, no sempre cal una proximitat física; segons el temperament de cada persona i l'estrès del moment, una simple mirada o un gest pot fer que sentim violentament traspassada aquesta distància de seguretat. Com deien The Police en una coneguda cançó de l'any 1980, Don't stand so close to me.
