L'avís

El rei va substituir Arias Navarro per Suárez perquè el carrer demanava reformes. Doncs a mi em va agradar el discurs del rei. A veure. Agradar, agradar, tampoc, perquè la solució ja només passa per reconèixer la sobirania de Catalunya i després ja parlarem. Però des d'aquell monstruós escrit a la web reial on deia que no és moment per a “quimeres” ni per veure si són galgos o podencos, fins a l'Espanya és un país “divers, de cultures i sensibilitats diferents” i cal que els partits, “sense renunciar a les seves idees, superin les seves diferències per arribar a acords que facin possible les reformes necessàries”, hi ha una rectificació evident.

Antonio Zarzalejos ha escrit que és un discurs més propi dels Àustries. No m'atreviria a dir tant, però si s'analitza en clau positiva, veurem com la gota malaia en què ens hem convertit els súbdits del nord-est ha esquerdat el mur. I dic que em va agradar perquè el rei admet que així no anem enlloc, i va fer una esmena a la totalitat a Mariano Rajoy. Compte. Quan Carlos Arias Navarro rumiava atorgar un simple “règim especial” a les quatre províncies catalanes i allò no anava d'acord amb les demandes del carrer, el rei el va substituir per un negociador com Adolfo Suárez. I allò va comportar una acceleració de les reformes i el retorn de la Generalitat. Ara el rei no pot canviar de president. Però llegeix millor el que passa –o li llegeixen– que el Don Tancredo de La Moncloa. I entén que cal fer política. I algú amb ambició política, no d'alt funcionari de l'Estat.

Aquí encara s'han de moure moltes coses. El PSOE va guanyar les eleccions del 2008 legislant a favor de costums laxos contra un PP que feia por. Rajoy va arribar a La Moncloa per l'economia. I li poden dir passi-ho bé pel so de l'eco al seu sac de vots a Catalunya, però sobretot per les lleis Fernández, Wert i Gallardón. Els ciutadans volen seguretat. Però també que els deixin en pau. I, sense l'estàtua de Pontevedra, potser podrem fer política.