plaça major

Què fem a Madrid?

On és aquell clam a favor del diàleg? Avui defensar el diàleg és una opció arriscada

En plenes festes patronals de Billabona, una violenta discussió entre una dotació de la policia basca i el tinent d'alcalde i regidor de Festes del poble, Remi Ayestaran, va acabar amb la mort d'aquest, arran d'un atac de cor. Tenia 27 anys. L'Ertzaintza s'hi havia desplaçat per mandat de l'Audiencia Nacional per prohibir un acte a favor dels vilatans que són a les presons espanyoles acusats o condemnats per terrorisme. El jove regidor va ser acomiadat per una gernació consternada i el cadàver, vetllat al mateix saló de plens. La versió que van escampar els mitjans de comunicació espanyols va ser un dels habituals relats policials que es reprodueixen sense cap mena de pudor.

Simultàniament, tot just feia dos dies de la mort en atemptat de dos agents de la Guàrdia Civil a Mallorca, el ministre de l'Interior, Pérez Rubalcaba, afirmava solemnement que no es legalitzarà l'esquerra abertzale ni tan sols després de la desaparició d'ETA i que no hi ha res a parlar per solucionar el conflicte basc. Senzillament les forces de l'ordre esclafaran el món de l'esquerra abertzale, que, tot i la fortíssima repressió que viu i les il·legalitzacions, ha superat en vots el mateix PP en les darreres eleccions. Per si no estava prou clar, el mateix monarca espanyol es despenjava amb una declaració de taverna en què es mostrava partidari de la liquidació de l'enemic amb una retòrica clarament amenaçadora: «Els hem de colpejar al cap.»

Doncs senzillament, que amb mi no hi comptin. De fet és que no haurien de disposar de la complicitat de cap persona de bé. On queda aquella proclama d'Ernest Lluch? On és aquell clam a favor del diàleg? A tal extrem ha arribat la cosa, que avui defensar el diàleg és una opció arriscada. L'espanyolisme ha escombrat aquell clam; un espanyolisme envalentit, visceral, assedegat de sang, que ens arrossega a tots cap a aquesta espiral d'odi i venjança. I és en aquest punt que em pregunto si no haurien de reflexionar totes les formacions polítiques catalanes que responen a les crides de Madrid per participar en les cerimònies de condemna dels atemptats que patrocina un govern espanyol que aposta per la via estrictament repressiva, que significa –ras i curt– un sofriment indefinit i l'enquistament del conflicte polític que es viu a Euskal Herria. Es pot seguir fent pinya amb aquells que tenen com a únic objectiu la liquidació, sense matisos, de l'adversari? La condemna de la violència no pot ser sinònim de cobertura, per tots els mitjans possibles, d'una bogeria repressiva acompanyada d'un llenguatge de guerra que paradoxalment evidencia la naturalesa política del conflicte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.