La columna
Sense focus
a repartir-se els nostres recursos i a robar-nos
amb total impunitat
La literatura humorística pàtria arriba a l'apogeu anual amb la publicació de les subvencions concedides per l'Institut Català de les Empreses Culturals. L'ICEC, pels amics i segons la seva web, resulta ser un simpàtic “ens creat l'any 2000 amb l'objectiu d'impulsar la creativitat artística i la producció, la distribució i la difusió de continguts culturals”. Aquest llenguatge papalloner contrasta, no obstant, amb un xiringo que ha estat paradigma dels pitjors vicis del nostre oasi cultural. Preneu com exemple els ajuts destinats a les empreses teatrals privades: el grup Focus hi lidera pels segles dels segles el rànquing d'entitats més concertades, amb una subvenció triennal de quasi dos milions i mig d'euros (infantilment trossejada entre els seus principals teatres, per dissimular-ne la grandària). La gràcia esdevé patetisme, si hom pensa que aquestes subvencions del departament les maneguen per tradició Anna Rosa Cisquella –productora executiva de Dagoll Dagom– i un tal Daniel Martínez, president de (guess what?) una empresa anomenada Focus! Novament i per enèsima, els receptors de les subvencions i els seus repartidors (degudament disfressats com a membres dels sindicats professionals Adetca i Ciatre) són una i la mateixa cosa: dit en plata, que hi ha gent que es dedica a repartir-se els nostres recursos i a robar-nos amb total impunitat. Aquestes subvencions triennals foren invent d'un geni anomenat Fèlix Riera (aquell home que es vanta de savi mentre volguí encastar-nos la Cóppulo a El Matí de Catalunya Ràdio, per entendre'ns): el Departament de Cultura faria bé en convertir-les en un fons per a la creació teatral on les ajudes anessin associades a projectes concrets, que poguessin ser escrutats en cada euro pels ciutadans que els sufraguen, i no a engreixar el pressupost d'empreses que fan dir-se privades. Però no s'amoïnin, que aquest article no comportarà cap reacció, ni una trista pregunta parlamentària: perquè a l'oasi cultural, on mai no passa res, qualsevol cosa que ataqui els monopolis i els lladregots professionals es queda ben aviat sense focus...
