La identitat d'una nació

Com que la senyora Soraya Sáenz de Santamaría està casada amb un portuguès, resulta que Portugal i Espanya són carn i ungla. Fa poc, la vicepresidenta del govern espanyol va inaugurar a Lisboa una exposició de paisatges procedents del Museu del Prado. I el Museu de Arte Antiga de la capital portuguesa cedirà temporalment a la pinacoteca madrilenya un dels seus tresors més preuats: el Políptic de sant Vicenç de Fora, del pintor Nuno Gonçalves, de la primera meitat del segle XV.

Quan vam anar a Lisboa, una colla d'amics, guiats per Glòria Bosch i Mir, ens vam extasiar davant d'aquella obra mestra; la vam contemplar durant molta estona i no ens en sabíem anar. Són sis plafons de fusta pintada a l'oli, impregnats de silenci i de misteri. Presideix l'escena el diaca sant Vicenç, patró de Lisboa i de Portugal, revestit amb la dalmàtica vermella dels màrtirs, representat enigmàticament dues vegades, com si es contemplés en un mirall. Al seu voltant s'apleguen seixanta persones representatives de totes les capes de la societat. Als peus del sant vam veure Alfons V, l'Africà, el príncep Joan i l'infant Enric el Navegant. Al seu costat, reunits en pau i concòrdia, alts dignataris amb togues, cavallers amb espases i llances, dames amb túniques i capells, monjos amb hàbits blancs, sacerdots amb capes pluvials, un bisbe amb bàcul i mitra, un rabí amb la Torà, un mariner amb una xarxa, burgesos, camperols i dotzenes de rostres atapeïts en un espai sense aire, en una actitud col·lectiva de presència i d'afirmació. L'escriptor Christian Auscher els va trobar, com nosaltres, “plens de franquesa i de calma, l'un al costat de l'altre, tots amb el mateix esguard sobre el seu destí futur”. Aquest retaule, miracle de la pintura, és un emblema: el retrat ideal de la identitat d'una nació. Quan el políptic viatgi a Madrid, potser algú podrà deixar anar, a cau d'orella de la vicepresidenta, la dita catalana: “L'autonomia que ens cal / és la de Portugal.”