1914

De tot allò, aquest any es commemorarà el centenari, ja que per a Europa el 1914 fou un any excepcional, fins i tot per al món, quan s'inicià el període que l'historiador marxista Eric Hobsbawn encertadament anomenà “el curt segle XX”, segons la teoria que els segles històrics no es configuren entre dos guarismes més o menys rodons sinó que vénen marcats per dos fets excepcionals que ordenen una llarga seqüència. Vist així, “l'era dels extrems” –un altre nom que es dóna al curt segle XX– començaria el 1914 i acabaria el 1991, en el període que s'estén entre l'inici de la Gran Guerra i la caiguda de la Unió Soviètica.

Quan les dotze campanades donaven l'entrada del 1914 era difícil preveure tot el que marcaria el transcurs de l'any. Feia pocs dies, el poeta i filòsof bengalí Rabindranath Tagore havia rebut el Nobel de Literatura i Europa vivia un llarg període de relativa pau, malgrat l'impuls d'alguns nacionalismes agressius i l'interès de condecorats generals per provar nova maquinària de guerra. El conegut pacifista anglès Norman Angell havia publicat amb molt èxit La gran il·lusió, on intentava demostrar que la guerra no era un bon negoci per als pobles, i la classe mitjana europea imposava la filosofia de la Belle Époque, quasi el somni d'un temps prodigiós que manifestava formes de progrés científic i socialització cultural.

El primer de gener del 1914 Orient era un altre món i l'imperi americà apuntava formes, sobretot per la puixança industrial, però era lluny de ser decisiu. Els tres grans estats europeus, la Gran Bretanya, Alemanya i França, es repartien les àrees mundials d'influència i fins havien traçat a punta de llapis el repartiment del continent africà. Londres, Berlín i París eren les ciutats de la llum i les capitals del món, com a referents de l'art, la cultura, l'economia i el poder. Europa semblava destinada a mil anys d'hegemonia. Per contra, els tres grans imperis entraven en decadència. Els otomans, austrohongaresos i russos blancs anunciaven l'esmicolament d'uns projectes caducats, mentre Prússia reclamava una altra forma de govern. Les fronteres s'agitaven i els equilibris es mantenien més per inèrcia que per voluntat. Les esbatussades locals eren presents i fins i tot algunes regions, com els Balcans, eren propenses a anar de mata-degolla, però d'això a un conflicte generalitzat hi anava un bon tros. Una guerra gran semblava evitable.

Amb tot, com la teoria del dominó, n'hi ha prou que una fitxa trontolli per produir una caiguda en cadena. Governs febles i partits polítics molt més febles encara, amb una classe treballadora en procés de transformació i una burgesia descol·locada pels primers embats de la globalització, durant molt temps s'ha mantingut la idea que l'explosió del 1914 fou fruit d'un accident o error, ja que ningú la volia, però els esdeveniments superaren les intencions. En el seu recent llibre 1914-1918, l'historiador David Stevenson defensa que tot fou premeditat i que els grans estats tenien clar que era l'única manera de mantenir les seves hegemonies. L'atemptat de Sarajevo només fou el tret de sortida d'un gran conflicte que tindria conseqüències fins aleshores imprevisibles.

La topada de 1914 obriria el gran conflicte europeu que només es tancaria el 1945, en una tragèdia en dos actes i tens intermedi que configuraria una nova Europa i un nou tipus de relacions socials i polítiques. Ara, el 2014, segurament comentarem abastament el centenari d'uns fets de tan àmplia repercussió en la nostra vida col·lectiva.