La promesa

Robert Di Blasio ha pres possessió de l'alcaldia de Nova York prometent lluitar contra les creixents desigualtats socials. La promesa té importància perquè des de la caiguda del mur de Berlín Nova York ha sigut la referència espiritual d'Occident. Cap altra ciutat, ni molt menys cap altre país, ha ofert una resposta a la globalització tan inspiradora com Nova York. Des de l'atac a les torres bessones, el sud de Manhattan ha multiplicat per tres el número d'habitants i ha augmentat la renda per càpita fins a la bogeria. Tothom vol viure a Nova York, però la ciutat no havia tingut mai tants rodamons i tantes famílies sense casa. La  polarització de la riquesa no és una peculiaritat de la ciutat, afecta les capitals més interessants dels països democràtics. Els habitatges del centre de Londres són un dels valors d'inversió més segurs entre les grans fortunes mundials, fins al punt que la classe mitjana que hi vivia n'està sent expulsada. Bloomberg, l'alcalde sortint de Nova York, ha netejat la ciutat de delinqüents i li ha donat una pàtina gairebé màgica, però no ha pogut evitar que la distància entre rics i pobres se li disparés. La promesa de Di Blasio arriba en un moment delicat, en el qual la vida dels països democràtics corre el risc de tornar-se un aparador retòric, estancat i decadent incapaç de competir amb el dinamisme del món asiàtic. Obama era un intent de donar una sortida popular i democràtica a les contradiccions de la globalització, però amb el seu discurs massa inflat d'expectatives és probable que hagi fet més mal que bé. Di Blasio sembla que es proposa fer el mateix que Obama però des d'un marc d'acció més concret i mesurable. Segons com es resolgui el seu mandat, les tensions entre les elits i les classes baixes i mitjanes es podrien resoldre d'una manera o una altra.