Ull de peix
Insòlit
El dia 1, amb uns amics, vaig anar a dinar a l' Antaviana, de Figueres. Aquest magnífic poeta que és Víctor Pallàs i una servidora vam retre un petit homenatge a Pere Calders (inventor de la paraula “antaviana”, com sabeu), llegint-hi alguns del seus modèlics contes curts. Doncs sabeu qui es va ocupar de nosaltres, com a cambrer, amb una exquisida professionalitat? Àlex Casanovas, un dels nostres millors actors. Jo recordava un reportatge on deia que, davant la crisi del teatre, Casanovas havia optat per dedicar-se a la restauració. Trobar-lo em va fer sentir una pregona admiració per ell. No és que ser cambrer sigui “inferior” a ser actor, sinó que hi ha més gent que sap fer de cambrer que gent que sap fer d'actor. I si hi afegim la seva acurada destresa actoral, val a dir que és de les persones que, davant l'adversitat, saben plantar-li cara. Si m'hi hagués atrevit li hauria dit a ell això que dic ara. Alhora, em vaig sentir avergonyida per la situació del teatre a casa nostra, que es permet prescindir del talent de Casanovas i que, segons és fàcil deduir, de tants altres actors i actrius. M'hi vaig sentir, a l'Antaviana, doblement honorada.
No és l'únic fet xocant que he viscut aquests dies. Llegint la impactant novel·la de Cornac McCarthy El Conseller (que, segons m'han dit, perd molt en cinema), ensopego aquest fragment: “Conseller: Coneix Espanya? Venedor: Sí, i ella em coneix a mi. Hi va haver un moment en què vaig pensar que Espanya tornaria de la tomba, però això no s'ha produït. Tots els països que han expulsat els jueus han sofert el mateix destí.” Brutal, no? El venedor és un jueu que comercia en diamants i que està intentant vendre una preciositat que es diu Asscher. No us penseu que el canvi d'any només m'ha proporcionat aquests impactes: al meu amic, Pep Vallès, crític d'art, li han rebutjat un llibre sobre la catedral de Barcelona perquè és herètic! Hem d'escapar-nos al futur. Immediatament.