Citar Vinyoli

Fa poc vaig baixar al cine a Barcelona, acompanyat dels meus dos fills. Vaig aparcar en una cantonada. Després de la sessió, i quan ja era davant del cotxe, vaig veure que m'hi havien trencat el vidre d'una finestra. I que el pany estava esbotzat. Per sort, no m'hi havia descuidat el portàtil dins, ni la cartera, com em passa altres vegades. Això sí, un autèntic tresor havia quedat a la vista de tothom, però el lladre –respectuós– no el va tocar: el meu exemplar de l'edició de Xavier Macià de l'Obra poètica completa de Joan Vinyoli, força masegat, perquè és un llibre que, des de fa tretze anys, he fet servir molt. Vaig passar de l'esglai que em produí, d'entrada, la violació del cotxe (una cafetera tronada i vella, amb 300.000 km a sobre) a un estat de calma i profund agraïment en constatar que el més valuós que me'n podien haver pres encara hi era. Ni tan sols havien arrencat pàgines de l'obra, com perpetren alguns lladres colèrics quan el seu repulsiu esforç no és correspost amb la satisfacció d'obtenir un botí estimable. Vaig recuperar el llibre com es recuperaria una criatura de la nostra pròpia sang que ha estat a punt de ser fatalment arrossegada pel corrent. I allà mateix, en un tram de carrer mal il·luminat, vaig intentar explicar als meus fills què ens hauríem perdut si el lladre –o el que fos que era, perquè no va exercir el lladronici– hagués tingut la sensibilitat d'apropiar-se del meu volum.

Vinyoli va ser un home –els exposava jo– que dedicà la seva vida a la poesia, com si es tractés d'una missió transcendent: “Faig de no res, amb mots, un provisori / replà, quan ja l'escala no segueix / i dóna al buit.” Una persona feble, en tants aspectes, sí, però alhora molt poderosa pel do que tenia; un home ben conscient de la desproporció que hi ha entre la nostra humana naturalesa i l'ambició gairebé divina d'alguns dels nostres projectes (“La vida no val més que una clofolla, / i encara és massa dir”). Perquè els homes, igual que uns pollets, som “una mica de cosa que es va fent no res, / piulant mentre s'acosta / la nit encesa de la mort”. En aquest punt, el gran em va preguntar si l'obra de Vinyoli, com la d'Espriu, també era una meditació sobre la mort. I ca!, vaig respondre, bé que la lucidesa del seu vers no deixa mai de proclamar el límit: “L'únic sostre és la senzilla tapa / de la caixa de morts.” Llavors la noia hi va ficar cullerada: ¿Vivia sol? No, vaig contestar. Tenia dona i tres fills. Però, com a “preguntaire dins l'ordre imaginat pel demiürg”, i “davant l'absurditat de l'univers”, moltes vegades se sentia “sol i vern i groc i despullat”. Ells dos assentien. ¿No creia en l'amor? I tant! “L'amor coneix”, va sentenciar en un poema. Era un vitalista de pedra picada, a qui plaïa de “gaudir sense metàfores”. Escolteu: “Bastim, doncs, una tenda contra el vent, / siguem un simulacre de l'amor / i acabarem per ser tan sols amor.” L'amor, val a dir-ho, li ensenyà com fer-se seves tantes coses (per cert, d'ell vaig aprendre el verb anostrar). “L'amor ha fet un àpat de nosaltres”, diu en un altre vers. ¿I sabeu què va trobar, escrivint i consagrant la seva vida a la poesia? Res i tot; o, sobretot, el desig de no deixar mai de buscar, perquè, com va fixar la impremta, “de cercar faig compte sempre més”. Era un home, en definitiva, que “tenia tirada als somnis” (i als records!), a qui agradava d'entrar “en la foscúria que germina”. El gran “Joan carregat de foscúries”... Algú molt conscient que “tot viu i mor en el poema”.

A la darreria del 14 quan s'hagi acabat l'any d'homenatge a Vinyoli que organitza la ILC, si torno a viure un incident com aquest del cotxe i es dóna la infausta casualitat que m'hi he deixat dins per segon cop la poesia completa de l'autor, agrairia al lladre no pas que se m'endugui aquest llibre que tant estimo, però sí que l'abandoni obert per alguna pàgina, tot mostrant algun dels bells poemes que conté. Senyal que jo hauré sabut fer bé la meva feina com a comissari de l'Any Vinyoli i que ell, el lladre, “ha assolit –mal que sigui en una lectura apressada– una mica de realitat fora del temps”.