La columna
Meravelles reials
No els distragueu amb pluges absurdes de caramels. L'endemà, avui, ni se'n recorden
Els Reis arriben, com sempre, envoltats de fantasia i de meravelles. Però hi ha meravelles il·lusòries i d'altres de ben reals, com aquestes tres que comento referides a les cavalcades d'ahir a la nit. La primera és la presència de patgesses. La paraula em sona forçada i a més a més em suscita un altre dubte: si un patge és un noi que serveix el rei o d'altres persones d'alt llinatge, l'equivalent femení no és una donzella? Una donzella no és una “dona no maridada que està al servei d'una senyora”?
Un segon fet meravellós és que cada any es veuen als reportatges televisius reis Baltasar blancs com jo però emmascarats. És com El cantant de jazz (1927), la primera gran pel·lícula sonora, en què Al Jolson es va caracteritzar de negre. Devia ser que als Estats Units no n'hi havia de negres, i menys encara que cantessin i ballessin jazz. Al segle XXI, any rere any, moltes ciutats espanyoles recorren a reis Baltasar de sutge. Fins al punt que, enguany, hi ha hagut a Madrid un moviment popular per demanar a l'Ajuntament un rei negre, negre.
Una altra meravella són les mesures de seguretat que han pres els ajuntaments per evitar accidents. Perquè els nens no es llancin irreflexivament a entomar caramels, s'han dictat normes, s'han establert perímetres de seguretat i a Barcelona fins i tot s'han inventat una mena de cançó per llançar caramels d'una manera municipalment homologada. Doncs s'ho podien estalviar, perquè la solució és ben senzilla: a les cavalcades dels Reis d'Orient no s'han de tirar caramels. No cal, són una distorsió de la festa. L'atractiu són les carrosses, les lluminàries, la faramalla de patges –la paraula inclou nois i noies– de vestits llampants. Els ulls infantils s'extasien amb aquestes meravelles i amb els misteriosos paquets de totes les mides i ben embolicats que desfilen davant d'ells. No els distragueu amb pluges absurdes de caramels. L'endemà, avui, ni se'n recorden.
