opinió
Apunts per a un llibre de misteris
L'amic Alberch, l'arxiver gironí que l'Ajuntament de Girona va cedir al de Barcelona –de Nadal a Maragall– seguint probablement el model dels clubs de futbol, fa una colla d'anys. Va tenir la seva gràcia i va anar bé a tothom. La capacitat i la preparació del transferit ho justificava. Abans de ser director general de l'Escola Superior d'Arxivística de l'Autònoma, va ser subdirector d'Arxius de la Generalitat. Potser d'aquesta etapa seria difícil treure l'entrellat del cas de l'arxiu Centellas –que l'Estat espanyol va pispar a Catalunya. No és cap recriminació: la Generalitat havia de jugar amb les cartes i els diners que tenia a les mans. Competir amb el Ministerio exigia disposar de tres o quatre Messis de l'arxivística per tenir alguna opció real.
Però tot això ja és història. En Ramon Alberch tenia unes notes sobre curiositats, misteris o petites històries de la seva ciutat que podien esdevenir algun dia un llibre prou interessant. Mai trobava el moment. Però Viena Edicions li va començar a anar al darrere, a manar-li la pressa. Creia que el llibre ideat per l'historiador gironí tindria bona acollida. Insistint i insistint, va aconseguir que l'Albert dediqués unes petites vacances a ordenar papers i a donar forma al material aplegat. Va caldre documentar amb imatges la majoria dels temes (cosa de la qual es va encarregar el fotògraf Xavier Alejo, amb molta dignitat). Tot plegat, el llibre Girona. Històries, curiositats i misteris, que va ser presentat fa uns dies a la sala Miquel Diumé de l'ajuntament gironí. Hi vaig ser, vaig gaudir de la presentació i em va interessar el llibre.
Arribats aquí, perdoneu, he de parlar de l'editor de Viena, al que no coneixia de res. Jo puc entendre que tingués molta fe en els papers de l'amic Alberch, que en tingués més en la seva capacitat de crida comercial, que jugués decidit la carta dels misteris... però el llibre, que es ven com a tal, ben presentat, ben enquadernat, ben valorat a caixa, és molt més petit del que podíem esperar. Probablement molt més petit del que hauria volgut presentar l'amic Alberch. Té poc més de cent pàgines de bon paper, de les quals 4 són negres, 14 són blanques, 21 estan ocupades per grans fotografies, 8 podríem dir que són dedicades als crèdits... De manera que, comptat i debatut, ens queden poc més de 70 pàgines de lletra, amb espais generosos, títols d'envergadura i unes quantes il·lustracions més. És prou petit i prou amè per ser llegit en una estoneta. Però és ven com un llibre normal i això fa que us hagi volgut parlar de l'editor, al que considero veritable responsable del joc.
Demano, a l'autor i a l'editor, conjuntament, que preparin, en base al llibret comentat, un futur llibre que desenvolupi en extensió les moltes històries, curiositats i misteris que ens podria explicar l'amic Alberch.