Mort sobtada

Just abans de Nadal vaig entrar a la perruqueria Quatre Cantons, a la Cort Reial de Girona, i vaig preguntar si l'Arnau em podia tallar els cabells. Em van dir que, si volia, me'ls tallaria un altre perquè l'Arnau tardaria força dies a tornar. La vigília de Reis, el dia en què sempre em revé Els morts de Joyce amb un pinçament de malenconia afegida a la ressaca de tantes festes en el moment d'acabar-se, em vaig assabentar que l'Arnau no tornaria mai, ja que havia tingut un accident de cotxe mortal al Brasil junt amb tres persones més.

Una mort així de sobtada fa sentir com si passés un terratrèmol per sota dels peus: obre un abisme de fragilitat. Fa recordar que som éssers permanentment amenaçats per la mort, tal com representen aquelles pintures tremendes que, il·lustrant el tema de la Vanitas, mostren una figura humana (generalment una dona jove amb les carns formoses, en la plenitud de la seva bellesa) amb un esquelet al darrere que l'engrapa o que li estira els cabells. O que sosté un rellotge de sorra.

El tema de la Vanitas simbolitza amb una càrrega moral la futilitat dels plaers mundans i, com el mateix nom indica, la vanitat humana que pot dur a oblidar que estem sotmesos al pas del temps i condemnats a la mort. El temps, però, no haurà passat pel cos encara jove de l'Arnau Faixó, mort als 34 anys. Des que he sabut de la seva mort, se'm fa present amb la seva pell bruna, els seus pantalons baixos, duent la pinta a la butxaca del darrere, tallant i eixugant els cabells amb la seva energia juvenil, movent-se com si seguís la música del local, escombrant amb diligència les restes capil·lars. No he passat per Girona aquests últims dies i, per tant, no he pogut deixar un ram de flors davant de l'entrada de la perruqueria Quatre Cantons. Amics, veïns, clients han fet aquest bell gest de dol. Aquesta columna vol ser el meu ram de flors amb una abraçada a la Míriam, en Miguel i als amics i familiars que senten la mort de l'Arnau més pròxima.