Formigues

Moltes hores d'aquests dies nadalencs les he passat a prop d'un foc a terra, això que la presència urbana ens ha acostumat a dir-ne llar de foc, ubicat en una cuina antiga, de les que en diuen per fer-hi vida. La peça és prou gran per encabir amb comoditat una tauleta, el portàtil, llibres i un sofà que reposa sota un finestral. Els vidres fan un aparador moblat d'ametllers, pins, oliveres i un hortet, ara amb dues regues d'escaroles i cols que la fred no deixa créixer; passa un esparver, potser el que s'ha cruspit un parell de gallines del veí. El rectangle sembla fet exprés per badar-hi de cara i llegir d'esquena. Al foc hi cremen socs de pi, fusta dolentota en contrast amb l'alzina i l'olivera, poc calòrica, sobretot els talls que ja tenen l'interior ocupat per aquestes formigues petites que quan heu tocat el soc se us passegen per la pell i us pessiguen amb una eficàcia inversament proporcional al seu volum. Deixo el llibre i miro les flames, un espectacle per l'estil del mar, de la pluja o dels núvols que passen. Sobre un dels troncs que han començat a cremar s'hi va concentrant un bon grapat de formigues que l'escalfor fa sortir de l'interior; la taca d'insectes ja és considerable i es mouen traçant un itinerari erràtic i frenètic, però que no les allunya mai del grup, que ja s'ha convertit en un estol de dotzenes, potser centenars de formigues concertades a l'esquena del soc. La temperatura deu ser insuportable però sorprenentment cap no decideix abandonar l'espai que s'han autodelimitat, i fa de mal entendre que no caminin en direcció contrària al foc perquè cap obstacle visible no ho impedeix; si ho fessin se salvarien de la mort imminent. Al revés de les abelles, les formigues no deuen disposar de cap conciutadana reconeguda que les porti a fugir de les flames per assegurar la supervivència, la salvació col·lectiva en l'espai de la llar allunyat de l'escalfor i que les conduiria amb facilitat a l'exterior, lliures. Però, meselles, van morint sense haver pogut abandonar el tronc perquè no ho han fet mai; si ho fessin arribarien a un lloc amb riscos, sí, perquè tots en tenen, però seria un espai on podrien refundar la col·lectivitat amb unes condicions millors que la del soc que s'anava descomponent. Se sol parlar de les formigues per industrioses, prudents, treballadores, modestes, i així ho fan Cervantes i la popular faula que les contrasta amb la cigala; aquí no escauen aquestes evocacions, tot i que el que acabo de veure alguna cosa té de faula per a aquest 2014.