Centenari de mort

Fa cent anys, el 1914, van passar, com diria Pere Quart, “coses terribles i admirables”. Entre les admirables, la creació de la Mancomunitat de Catalunya, la primera aparició a la pantalla de Charles Chaplin i la primera edició de Dublinesos de Joyce. Entre les terribles, l'inici de la I Guerra Mundial i l'assassinat del líder francès Jean Jaurès.

El primer acte públic de François Mitterrand després de ser investit president de la República va ser entrar al Panteó de París per dipositar una rosa vermella sobre la tomba de Jean Jaurès. Professor de filosofia a la universitat de Tolosa i propulsor d'un socialisme de sòlides bases ètiques, Jaurès va fundar el Partit Socialista francès i el diari L'Humanité. Diputat a l'Assemblea francesa durant deu anys, va lluitar per la pau i per la unitat de tots els grups socialistes. El 1914 va ser assassinat per un fanàtic a causa de la seva actitud pacifista, just tres dies després de l'esclat de la gran guerra.

En la seva visita al Panteó, Mitterrand va veure també la tomba d'un altre Joan: Jean Moulin, alt funcionari del govern i president del Consell Nacional de la Resistència durant la II Guerra Mundial. Detingut per la Gestapo l'any 1943, va ser torturat fins a la mort en un fortí de Lió. El 1964, en presència del general De Gaulle, les seves cendres van ser traslladades al Panteó, on André Malraux va pronunciar una de les seves memorables Oracions fúnebres: “Va arribar als límits del sofriment humà sense revelar mai ni un sol secret, ell que els sabia tots.” En el discurs, Malraux va ajuntar la memòria de Moulin amb la de Jaurès i amb la de tots els morts de les dues grans guerres del segle XX: els caiguts als fronts i a les rereguardes, els abatuts per les bombes, els gasejats als camps de concentració, els milions de desapareguts en la doble barbàrie que la humanitat ha estat capaç de perpetrar al llarg de cent anys, des de la immolació de Jaurès fins avui: tot un segle de morts.