Aznarisme

Per molts, la figura del president José María Aznar es convertí en insuportable. Des de la desagradable imatge física fins a la tossuderia en apuntar-nos a la guerra de les galàxies, junt a l'estil de perdonavides que emanava, féu que el seu tarannà generés anticossos que feien pensar que, per molt temps, seria impossible un govern tant tancat en la seva veritat absoluta. Per adobar-ho, devorat per la pròpia mentida convertida en raó de supervivència, tot semblava indicar que aquelles maneres de fer haurien servit de lliçó als polítics de dretes per no caure en els mateixos errors. Amb tot, la realitat sempre s'imposa a la ficció i tot allò que es manifestava impossible finalment se supera amb escreix. Fent-se palesa la impossibilitat d'un aznarisme sense Aznar, les maneres d'un govern espanyol gestionat a la manera d'un registre de la propietat porten al més absolut dels fracassos. Sense carisma i convertit en un home plasma, Mariano Rajoy ha aconseguit que el 43% dels seus votants d'ara fa dos anys avui confessin que no el tornaran a votar. Tot un rècord, encara més quan es governa sense oposició i amb una folgada majoria absoluta.

Però diuen, i la realitat ho demostra, que la mediocritat alimenta la gosadia de l'autoritarisme i la inseguretat desvetlla l'ànima antidemocràtica. Aleshores, es comet l'error d'intentar tornar a les fonts, quan els dolls d'aigua són controlats per la camada de la FAES i els cadells del franquisme tenen la seva pròpia interpretació del moment històric. Total, un garbuix que porta la “marca Espanya” al límit de les possibilitats de subsistència. De tot, la realitat que, per a molts, Rajoy està fent bo Aznar i alimenta el renaixement de l'aznarisme. Mentrestant, l'oposició, entretinguda a escatir si són llebrers o conillers no sap llegir les exigències del guió. I el divorci entre polítics i ciutadania és cada vegada més evident. Tot escenifica una tragèdia tramada a Madrid que ens omple de raons –encara més, si calen– per reclamar amb urgència la independència.