El permís

Es gracia que espera alcanzar del recto proceder de V.I., cuya vida guarde Dios muchos años.” Aquesta frase, que he escrit de memòria, la sabia tothom. Era –potser encara ho és– la fórmula amb què es tancaven les instàncies, és a dir, les peticions adreçades al responsable d'algun organisme oficial. Més que sol·licituds, eren súpliques, missatges llançats al vent amb la poca fe de qui juga a la ruleta sabent que no li tocarà mai. La burocràcia franquista era arbitrària i poca-solta, es delectava a remarcar la submissió dels ciutadans al caprici del funcionari. En realitat les instàncies eren actes de vassallatge i la firma era una claudicació en tota regla. Que la “gràcia” es concedís tenia tant de miracle com una gràcia demanada al cel.

Demanar, suplicar, implorar als peus de qui té la capacitat d'atorgar o denegar. Aquesta és la Catalunya que vol Espanya, obligada a enviar instàncies perquè el “recto proceder” de Mariano Rajoy o el manaia de torn es digni a concedir des de les altures engrunes de poder, almoines i també uns drets que són dels catalans. “Pídamelo por escrito”, diuen a cada pas, i a més a més volen que se segueixi el “conducto reglamentario”, que a la mili era la via oficial per fer arribar les queixes als superiors. Naturalment, no arribaven mai. Espanya s'ofega i ens ofega amb uns circuits polítics noucentistes que són burocràcia esterilitzadora.

El bucle de demanar permís i denegar-lo és tan humiliant com la signatura estampada al peu d'aquelles instàncies que anaven directament a les escombraries si no duien les pòlisses correctes. Eren uns segells oficials que s'havien de comprar als estancs i constituïen un peatge obligatori per adreçar-se a l'administració. Ah, les pòlisses! Mai no n'hi havia prou o no eren les que tocaven. Exactament el mateix que ara. No ens poden concedir la gràcia perquè sempre sempre sempre ens falten pòlisses.