L'avenç per la Catalunya central

Capítol 24

El ràpid avenç de les tropes franquistes va motivar que el Consell de Ministres, reunit el dijous 12 de gener, decretés la mobilització general. Des del reemplaçament del 1915 fins al del 1942, tots els homes van ser cridats a files. Al costat d'aquesta crida als reemplaçaments, també es van prendre altres mesures, com ara que tots els homes útils fins als 50 anys quedaven a disposició de la Inspecció General d'Enginyers per a la construcció de fortificacions. Els inútils de guerra havien de presentar-se als centres de recluta. Tot plegat, mesures extremes i que no van tenir cap eficàcia.

Aquell mateix 12 de gener va ser nefast per a l'aviació de caça republicana concentrada majoritàriament en els camps d'aviació del Penedès, sobretot el dels Monjos. Un grup de caces M-109 van sorprendre l'aviació a terra i, entre avions incendiats i tocats, en van inutilitzar més de vint. Segons el record d'alguns dels pilots alemanys que van participar-hi, aquella acció va ser motivada per dedicar un gran èxit a Hermann Göring, cap de l'aviació alemanya, en el dia del seu aniversari, ja que havia nascut el 12 de gener del 1893.

Uns dies després, Franco va ordenar als quatre cossos d'exèrcit més propers a la costa que avancessin a un ritme accelerat sense donar treva a l'enemic. Els eixos principals de la marxa cap a Barcelona havien de ser: Tarragona-Vilafranca del Penedès, Valls-Sant Sadurní d'Anoia-Martorell, Santa Coloma de Queralt-Igualada-Terrassa i Cervera-Manresa. Les tropes franquistes dibuixaven una línia d'avenç que passava per Isona, Pons, Cervera i Santa Coloma de Queralt i seguia el curs del Gaià fins a la seva desembocadura.

A davant ja no hi havia cap exèrcit amb capacitat de lluita. Els testimonis dels comandaments de l'exèrcit popular són contundents sobre aquest aspecte. El general Rojo admetia que les unitats de l'exèrcit popular havien arribat al límit de la seva capacitat de resistència. No hi havia pràcticament exèrcit i, sense exèrcit, no es podia lluitar. Líster, cap del V Cos d'Exèrcit, reconeixia que, en els combats entre el 23 de desembre i el 15 de gener, els cossos V i XV havien perdut molts efectius i les divisions eren una ombra del que havien estat anteriorment.

Per fer front a l'exèrcit franquista el desplegament de les tropes republicanes era el següent: des del quilòmetre 17 del ferrocarril de Picamoixons fins a la costa era defensat pel XXIV Cos d'Exèrcit; a continuació hi havia el XV, que defensava fins a Santes Creus, i el V, fins a Calaf; després venien el X, XII, XVIII, XI i X fins a arribar a la frontera del Pirineu. Aquest desplegament i els plans de Rojo per intentar contenir l'enemic en algun punt de la seva trajectòria cap a Barcelona van ser inútils. Les zones muntanyenques no van ser aprofitades per organitzar una sòlida defensa, ni les conques dels rius van servir per a cap altra cosa que no fossin lleugeres batusses. Tampoc la destrucció de la majoria de ponts va aconseguir retardar l'avenç de les tropes franquistes.

El dia 14 la divisió Littorio va realitzar un avenç molt ràpid i va ocupar Santa Coloma de Queralt, on el mateix Líster va estar a punt de caure presoner, quan es dirigia al seu nou lloc de comandament situat en aquest poble. Al voltant de Santa Coloma es van produir forts combats i un caporal de la 9a brigada, Celestino García Montero, va plantar cara a un grup de tanquetes italianes i amb bombes de mà va frenar-ne tres fent presoners els seus ocupants. García Montero va ser ascendit a sergent, rebut i felicitat per les autoritats civils i militars i va ser recompensat amb un permís al seu poble de Morata de Tajuña, on el va agafar el final de la guerra. Detingut pels guanyadors, va ser afusellat. Probablement sense el permís no hagués pogut passar a la zona central i s'hauria refugiat a França com la resta dels seus companys supervivents de la 9a brigada.

Per les comarques centrals de Catalunya, el 16 de gener, el cos d'exèrcit del Maestrat va ocupar Cervera, fet que va permetre amenaçar el nucli de carreteres de Calaf i la mateixa capital de l'Anoia, Igualada. A Cervera els soldats de la 1a Divisió de Navarra van topar amb una forta resistència. Molts soldats de regulars van morir per l'esclat de mines. Una granada d'artilleria va caure al bell mig d'un grup de legionaris de la VII bandera i va provocar morts i ferits; entre els morts hi havia dos capitans. El dia 20, Calaf va ser ocupat. Unes hores abans Josep Tarradellas havia volgut visitar el poble per parlar amb el cap del XVIII Cos d'Exèrcit, José del Barrio. La situació que es va trobar va ser la següent: “20 quilòmetres abans de Calaf ens han donat compte de la situació del front: llargues caravanes d'autos, carros, soldats que anaven a situar-se a pobles i posicions marcades a 10 quilòmetres de Calaf. [...] Calaf estava abandonat i ningú sabia on era Del Barrio. A la vista de Calaf, 3 quilòmetres, el foc d'artilleria enemiga era impressionant. [...] Per altra banda no era possible anar a Calaf, perquè estava abandonat per nosaltres i és possible que d'un moment a l'altre hi entrin feixistes; tal vegada esperin demà al matí.”

La possibilitat de resistir a la línia definida per Calaf, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, es va esvair ràpidament entre el 19 i 20 de gener. Les instruccions del general Hernández Saravia, en què demanava que s'endurís la disciplina, es mantingués la cohesió de les grans unitats i es defensés especialment el nus de comunicacions de Calaf amb forces de les divisions 32 i 55, no es van complir. El V Cos d'Exèrcit va frenar el cos de tropes voluntàries davant d'Igualada fins al dia 22 però, tant al nord com al sud, les tropes franquistes van trencar la resistència i pel nord es van dirigir cap a Manresa, on van entrar el dia 24.