Persistir amb optimisme

costumats com estem els catalans a les derrotes des de fa anys, no ens hauria d'estranyar que el pessimisme formi part intrínseca de la manera de ser de molts conciutadans. Tot plegat fa que, en les converses sobre el procés d'independència de Catalunya, sovintegin preguntes com “Vols dir que ens sortirem?” o asseveracions del tipus “Espanya té molts recursos i els farà servir. I llavors no hi tindrem gaire res a fer...” Uns dubtes i unes afirmacions ben lògiques tenint en compte la transcendència, els nombrosos obstacles i les no menys incògnites del procés, però que també ens resten forces col·lectives i denoten certa debilitat. Certament, el moment és tan important que, entre un pessimisme gairebé innat i una eufòria desbordant, el que s'hauria d'imposar és l'optimisme natural, la visió positiva de les coses d'aquells que saben que no només tenen un poble carregat de raons al darrere sinó també la força descomunal que donen les armes de la democràcia. I aquestes, malgrat tot, les tenim totes a la nostra disposició.

Tota aquesta força positiva de la ciutadania catalana la podem mesurar dia a dia a partir de la reacció que el procés d'independència provoca a Madrid i al govern espanyol. Amenaces gairebé apocalíptiques, prediccions fora de to, però, sobretot, grans corredisses a l'àmbit internacional, el tauler de joc on, a més de les urnes a Catalunya –tant se val si en un referèndum com en unes eleccions plebiscitàries–, s'acabarà decidint el futur del procés. A l'estranger s'estan fent bé les coses, però hi cal molta feina més. D'entrada, encara que no ho sembli, la reacció de qualificar el procés català d'“afer intern espanyol” és positiva –de fet, no se'ns nega el dret– i ja s'ha vist que irrita summament el govern del PP. Hi ha després el fet de situar-ho tot en les regles de la democràcia. Una democràcia molt diferent de com la plantegen a Madrid, que no entén, de cap manera, que se'ns deixi votar. Uns demòcrates que ja han quedat sorpresos per la força de la mobilització popular i que ara esperen que aquesta és transformi en vots. Una aposta que no es guanyarà abaixant el cap, sinó mirant endavant amb optimisme i fermesa. Tot el contrari del que fan a les Espanyes.