Ara, què?

Som a les hores posteriors a la batalla. Sense deixar la tensió, tot s'esmorteeix a l'espera de la nova confrontació. La guerra continua, però el cap de setmana ha de permetre la reflexió dels contendents. Recollir les andròmines disperses pel camp de batalla, avaluar les forces i les adhesions i pensar les millors estratègies possibles. No restarà temps per tornar a les casernes d'hivern, ja que és massa el que està en joc, amb la seguretat que hi ha raons per seguir endavant. Talment és una confrontació interna, fratricida, malgrat que afecta una àmplia perifèria. I aquesta vegada ha arribat al nucli del socialisme del país, obligat a redefinir el seu perfil. No és l'inici de l'acarament, que ja ve de lluny, ni tan sols el final, sinó un capítol més de l'ampli procés de reubicació del catalanisme polític, on els errors del PSC-PSOE l'han col·locat malament en el mapa de conjunt. Segur, la dinàmica catalana ha portat a un procés accelerat que ha modificat tot el paisatge social, on les formacions polítiques han hagut de pujar al tren impulsat per la societat civil. Amb més o menys encert, els partits han intentat respondre al moment històric, però és aquí on els socialistes no han sabut llegir què passava i s'han entestat en una guerra interna que només els condueix cap a l'autodestrucció.

La realitat és dura i els números porten a la lectura que del millor resultat electoral dels socialistes, amb la victòria de Pasqual Maragall, al moment actual, el PSC-PSOE ha perdut més de mig milió d'electors i reduït a la meitat la seva força representativa. El futur s'endevina encara pitjor. I l'espai socialista es veu assetjat per dreta i esquerra, per l'independentisme i l'unionisme. A part d'això, des de Madrid s'imposa la força centralista i es demana als “germans federals” l'execució d'un triple salt mortal sense xarxa. Ara, què? Després d'un dijous negre per al socialisme català, l'interrogant sobre el futur és aclaparador. A l'espai socialista català li esperen uns dies decisius.