De què riuen?

A l'edat d'or del totxo fàcil, els manaires no paraven de posar primeres pedres i de tallar cintes. Presidents, alcaldes, regidors, consellers, ministres, directors generals, caps de servei, assessors i beneficiats de tota mena s'havien convertit en mestres de la inauguració, feien servir una oratòria triomfalista vàlida per a totes les circumstàncies i adoptaven aquell posat cofoi que és consubstancial a l'exercici de la política. Si et vols dedicar a la cosa pública i arribes a tenir responsabilitats de govern, has de prodigar somriures de dentifrici davant de les càmeres.

Havent-se fos la bombolla i havent canviat l'opulència per la misèria, la justícia de mica en mica va traient a la llum els obscurs passadissos per on circulava el diner negre a carretades. Moltes fortunes il·lícites quedaran impunes, però reconforta veure que alguns dels antics inauguradors professionals han de passar pels jutjats. Componen un retaule que cada dia és més atapeït. Hi veiem cares llargues que ja no somriuen i que miren les càmeres amb despit, com qui se sent traït per l'aliat més fidel. Però veiem també, ai las, cares somrients que saluden a tort i dret cada vegada que entren o surten dels jutjats.

De què riuen?, em pregunto sempre. A qui riuen sí que ho sé, perquè solen saludar el grup de periodistes, fotògrafs i càmeres que fan guàrdia al carrer. Francisco Camps és el líder d'aquest somriure postís. Al circuit valencià de Xest Camps i Rita Barberà es passejaven a bord d'un Ferrari –ell, al volant– amb un somriure triomfal. Era fals, es tractava un rictus fossilitzat, el mateix que exhibeixen ara que van de sumari en sumari. S'ha de reconèixer que han fet escola i que entre els imputats dels múltiples podrimeners de Mallorca, Sevilla, Madrid i Barcelona, es distingeix els polítics de raça perquè són els que riuen a les càmeres. Encara que se'ls imputi i reimputi, sempre riuen.