Diputats obedients

No podem culpar Madrid de no tenir una llei electoral catalana. L'hauríem pogut fer fa més de trenta anys, en tenim la competència; però els interessos electorals dels grans partits han bloquejat l'elaboració d'una llei que ens hauria permès construir un sistema de llistes obertes on els ciutadans poguessin escollir els seus representants i on aquests representants, un cop elegits, responguessin davant dels seus electors i no davant de les direccions dels partits.

Amb una llei electoral catalana amb llistes desbloquejades hauria estat inimaginable el debat que s'ha produït aquesta setmana pel trencament de la disciplina de vot dels anomenats “diputats díscols” del PSC –que paradoxalment van ser els qui van votar d'acord amb el programa electoral del seu partit.

La disciplina de vot existeix en el sistema actual perquè els electors voten les sigles, no les persones, fet que atorga tot el poder als aparells dels partits que configuren les llistes.

Els partits amb més democràcia interna acostumen a donar llibertat en les votacions que afecten temes de consciència, però en la majoria de les ocasions els grups parlamentaris voten en bloc perquè així és com se'ls ha escollit: com un sol bloc uniforme i impermeable.

I això només es resoldrà amb una nova llei electoral que arregli el problema d'origen i ens acosti a les democràcies europees més avançades on els parlamentaris es deuen als seus electors.

Tant que reclamem la construcció d'estructures d'estat i no hem estat capaços ni de desplegar l'autogovern per fer la que seria la segona llei més important després de l'Estatut d'Autonomia.

Mentrestant, per estalviar-se problemes, els aparells dels partits a l'hora de fer llistes no triaran els candidats més vàlids sinó els més obedients. Una altra de les coses que caldrà resoldre quan siguem un país normal.