Regnar al desert

Em costa molt trobar una explicació racional que justifiqui la gestió política que Pere Navarro està fent en el PSC. Si bé era del tot previsible i comprensible que el procés sobiranista tensionés internament el partit, la fractura oberta de la formació és només responsabilitat del caràcter bel·ligerant de la seva actuació. Per exemple: si el PSC s'hagués abstingut en la votació de la setmana passada no s'hauria trencat la disciplina de partit i, en conseqüència, l'escissió no s'hauria produït. Exigir la unitat de vot en contra de demanar la competència per convocar referèndums era la via directa a la ruptura interna.

Pere Navarro ho sabia d'antuvi i si ho va fomentar és perquè creu que aquest fet ajuda el PSC. Per què? Només hi veig tres explicacions. La primera, que m'agradaria que fos falsa, és la incompetència política del nucli dur del partit. És dur admetre-ho, però no és descartable si fem una anàlisi de la trajectòria del partit durant el darrer any. La segona opció és que el PSC ha assumit que la seva prioritat és el PSOE i la unitat del socialisme espanyol. Ha decidit actuar com el PP català. La tercera possibilitat, compatible amb les dues anteriors, és que Pere Navarro pensi que el procés sobiranista descarrilarà, que el president Artur Mas serà inhabilitat i que la Generalitat serà intervinguda. Posteriorment, en unes eleccions on només concorrin els partits constitucionalistes gràcies a la llei de partits, el PSC faria un bon resultat i els seus dirigents actuals serien els nous amos de la situació. Però llavors el PSC regnaria al desert i hauria traït per sempre el seu país i la seva pròpia història. Suposo que això ja ho saben, al carrer Nicaragua. Però suposo també que els és del tot indiferent.