Foraster: ser o fer-se?

Alguns semblen no suportar la felicitat de qui té una il·lusió. He reflexionat sobre com viure junts i dignament amb els que són “de fora”, per naixement o per mentalitat. Potser no és tan difícil, tot i les recomanacions dels “experts” per a les darreres festes nadalenques de no esmentar la qüestió del sobiranisme a les trobades amb familiars o amics. Proposo tres mots: foraster, ciutadà i identitat.

No és difícil ser foraster: avui dia tots ens belluguem moltíssim i sovint en som. Segons el diccionari de l'IEC, foraster és “qui es troba accidentalment en un poble, en una localitat, que no són els seus”. Tinc amics i també alumnes que han canviat de ciutat i de país, i jo mateix ho he experimentat. Sovint, quan fem turisme una mica lluny de casa, som forasters per un temps. Ara bé, qui va a un altre lloc –perquè hi construeix un projecte vital o familiar– no pot considerar-s'hi foraster tota la vida.

Es deixa de ser foraster per dos motius: et fas –o se't fa– ciutadà; o bé estimes la terra, la cultura, el llenguatge i com es fan les coses on has anat a viure. Hauríem de ser sempre estrangers, per no fer-nos-en! Quina mala idea estar en un país només amb el cos i no amb el cor: les tradicions, la gastronomia, la llengua i els tarannàs són part del cor!

Ciutadà és qui té drets i deures com a membre d'un estat o comunitat política. A Grècia o a Roma, un ciutadà gaudia de la protecció de les lleis de la ciutat. Més endavant es va contraposar a un altre terme, “súbdit”. Mentre el primer participa de la vida política, el segon es limita a obeir, sotmès al poder de qui mana. Ser un ciutadà és un privilegi: pots votar, t'ocupes dels teus, reps suport, etcètera.

Des de fa anys, el benestar social assolit amb esforç ens permet acollir forasters a casa nostra, amb una esperança lògica: que puguin esdevenir “nous catalans”, de fet i de dret, o sigui, amb el cor i, quan la llei ho preveu, amb la ciutadania. Quina desgràcia si alguns –fins i tots nascuts aquí– s'encaparressin a “seguir sent sempre forasters”! El nostre és un país de tothom, obert a tots. Sé que els sentiments poden costar: és obvi que, a nivell europeu mateix, ens manca una opinió pública convincent que ens faci sentir què tenim en comú. També en això ens en sortirem, tot i que seria ridícul comminar ningú a sentir-se'n, per força, d'una terra i d'un poble.

La tercera paraula era identitat, la convicció interior de formar part d'un grup, de compartir-hi coses. Incorporem diferents idees socials a la nostra personalitat, però sempre segons dos principis: a) no impedir la felicitat d'altres; i b) respectar-ne la dignitat. Per això mai posarem murs als carrers, ni portes diferents per entrar –segons la llengua– a les escoles. Tot i que sembli més tou, així s'espatlla el futur meravellós i pluralista que ens espera. Aquest projecte farà néixer sentiments de convivència (que no es venen a cap botiga), que malauradament podrien ser avortats no pas pels qui “són de fora” sinó pels qui, de fora, “se'n fan”.

Volem que ningú ens ho ensulseixi per arreplegar-ne quatre vots i per fer-nos súbdits de gent d'enllà. Tot i aquesta societat individualista, encara aspirem al “bé comú”, un vincle entre el bé de les persones com a part d'una comunitat i el bé de la comunitat orientada a les persones que la formen (Aristòtil, Política). Un país per a tothom, i per a cadascú.