Solters

El president de la República francesa ha tornat a posar d'actualitat la figura del solter. Ha plogut molt des que Els Quatre Gats cantaven, amb lletra de Pere Quart, una adaptació dels Beatles que deia “és l'home solter, no té a ningú...” Ara tenim el senyor Hollande, tècnicament un home solter que, això sí, exerceix la solteria de manera peculiar: quatre fills de Ségolène Royal, una première dame instal·lada a Palau, Valérie Trierweiler, i amb temps, com és ara públic i notori, de mantenir un affaire amb l'actriu Julie Gayet gràcies a la mobilitat que donen els scooters pels boulevards de París. El gavatx de tota la vida diria: Et alors? i es quedaria tan tranquil. Els presidents de la República sempre han cregut convenient de tenir una certa vida privada i la ciutadania no hi ha donat més importància. Si Mitterrand tenia una filla il·legítima o si apareixien dues vídues al funeral, o si Chirac era tan eficient en aquest tema que, segons el seu xofer, ho resolia sempre en cinc minuts, “dutxa inclosa”, es donava per fet que tothom es comportava d'una manera exquisidament civilitzada i amb la discreció reglamentària. Va ser Sarkozy qui va començar a comportar-se com un adolescent de barriada tot fent declaracions a la premsa sobre les trobades amb la Carla Bruni i fent patètica ostentació dels seus talents de seductor. I, ara, de tot això el pobre Hollande, el nostre impecable solter, n'ha de pagar les conseqüències. No ens hi hem d'amoïnar. Hi ha hagut polítics molt notables que han estat solters i està vist que una cosa no treu l'altra. Un solter no és, necessàriament, un celibatari. Al contrari, en molts casos, per evitar la fatalitat de lligar-se a una dona, el solter necessita embolicar-se amb moltes. És una opció respectable que ha tingut grans defensors i ha provocat una certa enveja. Alguns han arribat a demanar que els solters paguin més impostos perquè no troben just que alguns homes siguin més feliços que altres. No sé si n'hi ha per tant.