Hipòtesi d'un harakiri
A ningú se li escapa que el PSC ha escenificat la seva trencadissa per raons que res tenen a veure amb la filosofia, amb la identitat o amb la pàtria. Els socialistes (com també els populars, tot i que s'hi juguin menys) veuen perillar a Catalunya uns vots essencials per guanyar les eleccions generals. Un partit d'emprenyats amb la “deriva nacionalista” pot fer-los el sorpasso, això els ha fet perdre la perspectiva, i quan la por envaeix les decisions, aquestes solen esdevenir problemes.
Creient que res ha canviat en els darrers deu anys, el PSC ha volgut palesar que es desdiu d'aquella imatge del president Montilla intentant encapçalar la manifestació contra la sentència de l'Estatut i essent després empassat per la munió de gent que demanava un estat propi. Obligant el seu grup parlamentari a votar contra la sol·licitud al govern central sobre el traspàs de la competència per celebrar el referèndum, ha volgut desprendre's a la vegada de la dissidència i del seu passat de tripartits. Li convé a Pérez Rubalcaba demostrar davant dels seus barons que doblega els socialistes catalans. I fins i tot li pot convenir a una Chacón que d'aquesta manera, si perd l'aposta espanyola, podria ser rellançada pels seus padrins del Baix Llobregat a convèncer de tornar els votants que van marxar cap a Ciutadans. Però tot això sols té sentit quan en el que pensen és a mantenir la cadira; una cadira que, per molt que se'ls aplaudís com a herois, també està en el punt de mira dels “díscols” que votaren que no i que també han dit que no a tornar l'escó al partit que els el va donar en posar-los a les llistes electorals; no oblidem que amb el sistema actual l'escó és del partit (i, si no, recordin el guirigall de Ciutadans quan van marxar Robles i Domingo; o el de SI quan es va barallar Laporta amb els companys).
Però aquesta lluita per mantenir-se com a tercera força atorgaria una ridícula victòria enfront de la marginalitat política a què es pot veure reduït un partit que ha governat Catalunya i que ha estat clau en la governació d'Espanya. El PSC demostra amb això haver perdut de vista que bona part dels seus votants han migrat cap a CiU, ERC i fins i tot ICV. Veient els resultats de la votació de la discòrdia i sentint Maurici Lucena argumentar que la seva negativa vol evitar la de Rajoy (!), la conclusió no pot ser més òbvia: dedicaran els seus esforços a la supervivència, potser fins i tot faran un pacte amb Ciutadans (quin sentit tindrien dos partits defensant Espanya des de l'esquerra ideològica?), veuran emergir com a nou partit el dels “catalanistes d'esquerres, però una mica menys que els d'ICV”, i, així les coses, perdran d'una banda tant o més del que podran recuperar de l'altra.
No veuen el més important: que dos partits (CiU i ERC) lideren les intencions de vot, a molta distància de la resta, i tenint darrere, o al capdavant, una mobilització ciutadana com mai s'havia vist o es recorda. Potser d'aquí a poc seran una sola cosa en les conteses electorals decisives que han de venir, i per la llei de Hondt encara es farà més gran la seva força i la distància de la resta. Sols cal demanar que, en els moments decisius, interessos tan espuris com els que semblen animar el debat socialista i l'indiferentisme displicent dels populars, no emmalalteixin les persones que estan cridades a escriure aquests dies de la nostra història. Perquè una cosa és que el PSC s'estigui fent un harakiri i una altra de ben diferent és que els nostres governants i els seus aliats puguin arrossegar pel pedregar a qui li ha atorgat tan massivament la confiança. Al meu parer, la refundació dels partits ja està en marxa.
