El pla

Mariano Rajoy es perfila com el president espanyol més mediocre de tots els que hi ha hagut des de la Transició fins a aquí. Potser és llei de vida acabar d'una forma decrèpita els mandats. Ni Felipe González, ni Aznar, ni Zapatero van tenir finals gloriosos. Però, amb tots els seus desastres governamentals, en el currículum d'aquests tres presidents figuren conquestes polítiques. A hores d'ara, en canvi, ¿què pot esgrimir Rajoy, àlies el president plasma? Res. Res que no sigui sinònim d'inoperància, inhibició i contrareforma.

El sobiranisme ha provocat el moviment de les plaques tectòniques d'aquesta Espanya permanentment instal·lada en un sentit teològic i patrimonialista de la política. Els optimistes cecs diuen que l'independentisme impulsarà una “segona transició”. Jo em decantaria per pensar més en clau lampedusiana i per creure que “tot canviarà perquè res no canviï”. És a dir, es fabricarà una segona transició per conservar la primera. Es focalitzarà el fracàs polític en la figura de Rajoy. Gran trampa, ja que Rajoy no és només Rajoy: en la involució hi participa tot un entramat d'inèrcies còmplices. Rajoy intentarà restituir-se. I, a part d'una certa millora econòmica que no dissimularà les vergonyes estructurals, apostarà per jugar-s'ho tot a la basa política de la unidad de España. Possiblement hi haurà successió dinàstica. El PSOE continuarà entonant gràcils i autorecreatives odes federalistes. Hi haurà tumults socials arreu de l'Estat, que a Catalunya seran utilitzats per fomentar un sentiment de pertinença a Espanya. Més d'un parlamentari catalanista creuarà la línia en direcció inversa a la dels tres últims dissidents del PSC. I enmig d'aquest centrifugat, el govern i les forces vives del Pont Aeri oferiran una clàusula pal·liativa per a Catalunya: una cosa semblant a un trofeu de consolació. Previsible fins a l'avorriment, aquest és el pla de l'espanyolisme.