‘Isavel'
En els debats que fem a les sectorials de l'Assemblea Nacional Catalana solem parlar del paper decisiu que la cultura i els mitjans de comunicació tindran per empènyer el procés cap a un Estat propi. Som molts independentistes els que considerem que el compromís d'artistes i creatius no està encara a l'altura del greu i transcendental moment històric que ens ha tocat viure. Les programacions teatrals, musicals, cinematogràfiques i els mitjans públics, especialment TV3, s'han de veure més obligats a respondre a l'èpica del nostre repte.
Els gestors culturals no poden seguir programant de la mateixa manera que ho feien abans de l'èxit de la Via Catalana. La societat civil té “fam de transcendència” i no acaba de sentir-se prou secundada per la intel·lectualitat artística, especialment la que ha viscut de subvencions i ha gaudit del vistiplau de l'establishment polític. Per això hem de celebrar l'èxit popular que està tenint a comarques el musical Isavel sobre la història de la sindicalista empordanesa Isabel Vila, lluitadora contra la sobreexplotació que patien les obreres i els nens pels empresaris tapers durant el segle XIX. Va ser ella la que va aconseguir la jornada mínima de cinc hores per als menors de 13 anys. Impulsora de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), aquesta dona de caràcter revolucionari (representada amb sensibilitat i caràcter per l'actriu dramàtica Iris Vilà) fou una llegenda per totes les Gavarres. El cop d'estat del general Pavía el 1874, que va comportar la il·legalització de l'AIT, va forçar el seu exili a Carcassona, on es va formar com a mestra i va tornar el 1880 a Catalunya, on va dirigir una escola per a nenes de la Institució Lliure d'Ensenyament.
‘Isavel' s'ha optat per escriure-la amb “v” com a símbol del que és l'estratègia de la protagonista: no respectar les normes del sistema dominant i de ruptura amb el catalanisme reaccionari i botifler (representat per Isidre, un militar de les files del general Prim, interpretat magistralment pel baríton cubà Ulises Ordúñez). En l'obra hi trobem també una referència al paper progressista de la maçoneria i, com mai s'ha representat en la tradició dels edulcorats musicals catalans, una història del moviment obrer, en aquest cas del Baix Empordà. Significativa també la presència del personatge de Pere Caimó, l'alcalde ganxó, republicà i federalista.
vaig sortir de veure Isavel al Teatre Municipal de Sant Feliu de Guíxols animat, amb la satisfacció d'haver vist un espectacle d'una dignitat fora de l'habitual: una escenografia intel·ligent pels mitjans econòmics de què es disposava; uns intèrprets i cantants entregats i convençuts de la història que ens expliquen; una música bella composta per Antoni i Marc Mas, d'un realisme romàntic eficaç; una direcció escènica de l'internacional gironí Kim Planella equilibrada que no fa llargues les tres hores que dura la representació. I, finalment, he de destacar Toni Strubell i Trueta, l'ànima de la producció i qui, inspirant-se en els treballs d'investigació de Francesc Ferrer, el desaparegut patriota i senador gironí, ha escrit un argument i uns texts magnífics. Permeteu-me recordar que amb ell he compartit una bona part dels inicis del moviment ecopacifista a les terres gironines, del moviment Nacionalistes d'Esquerra i, darrerament, l'experiència a Solidaritat, coalició per la qual resultà ser elegit diputat el 2010. Celebro que després de quedar-se injustament fora del Parlament en les darreres eleccions, hagi entregat el seu renovat coratge al servei d'aquest projecte que li suposarà una nova fita en el seu compromís per obtenir l'Estat propi.
Strubell i tot l'equip que ell ha contribuït a vertebrar ens demostren que encara és possible un projecte teatral i musical digne i popular construït des de la base, sense esperar el beneplàcit del Departament de Cultura, ni el suport dels lobbies que controlen el negoci de l'escena a Catalunya. Enhorabona, doncs, i sort quan Isavel passi l'examen de crítica i públic en un teatre del cap i casal.
