Al cor de l'àgora

Poètica és la imatge de l'home preguntant-se pels orígens; l'espectacle sensorial de l'univers, la matèria organitzada en un Cosmos perceptible, ens aboca a plantejar interrogants sobre les grans qüestions de l'existència humana. En aquest sentit, el fet de preguntar és consubstancial a l'ésser. No hi ha coneixement sense pregunta i, tanmateix, preguntar troba en el dubte el seu pretext. Sovint, doncs, la pregunta ens proposa un camí on s'escau la reflexió i el debat al voltant de les idees.

Preguntar-se és humà i ens humanitza. Sòcrates, en els seus diàlegs, interroga els seus interlocutors a fi d'esbrinar el saber que rau en tots nosaltres. Kant, igual que Sòcrates, creu en el poder dels individus quan es tracta de canviar les estructures –una actitud que ens obliga a pensar amb criteri propi–. Per això es pregunta “Què he de fer?” en tant que consideració ètica de la seva filosofia. A diferència d'aleshores –en plena Il·lustració– ara no hi ha una fita clara. La postmodernitat no surt al pas amb cap certesa. Per això, en la pregunta hi ha d'haver el projecte o, com a mínim, l'oportunitat de bastir una realitat substancialment diferent de l'actual.

L'individu, com a subjecte sobirà, s'actualitza mitjançant el pensament; la nostra humanitat no s'entén en absència d'aquesta activitat. D'altra banda, el motiu pel qual Catalunya –com a col·lectiu– s'interpel·la a ella mateixa té un fort component de renovació política. Els pobles, històricament, arriben a un trencant on escullen continuar existint o desaparèixer. Així i tot, darrere un “sí” o un “no” hi ha altres qüestions tan fonamentals com la independència. No podem ignorar la pobresa que ens envolta; la creixent misèria econòmica i moral. La decadència cultural, expressió d'una civilització en declivi. Cito Argullol: “Sense la cultura europea, allò que anomenem Europa és un territori buit, fals o inert, un escenari que, de manera alternativa, se'ns revela com si fos un balneari, un casino o, si s'escau, un cementeri.” Sense saber ben bé com ens hem convertit en convidats de pedra, en passius televidents convocats a urnes cada quatre anys.

Per tant, cal repensar un món que ens devora a cada crisi sense compassió. Posats a preguntar, tal volta s'han de posar sobre la taula qüestions tan primordials com “Qui som” o “Què volem?” El nostre no és un cas aïllat. Ben al contrari, és una lluita més en un context global de canvi que ha pres forma d'exigència col·lectiva. Sembla gairebé naïf, en aquesta tessitura, demanar una societat més justa. Però la nostra tradició, sintetitzada en el moviment catalanista i en l'anarquisme obrer –tal com bé ha defensat en Josep Termes–, té en comú un tret: l'anhel de bastir una societat de dones i homes cultes i lliures.

Potser no estem a l'altura d'expectatives tan elevades? En tot cas, no hem arribat fins aquí per un caprici. La història ha jugat el seu paper, però nosaltres tenim una oportunitat. Perquè al capdavall la possibilitat de preguntar-se és extraordinària: tota pregunta implica una resposta, una consciència d'ésser i, en darrer terme, una direcció. En definitiva, una actitud de compromís. Tres segles després ens hem situat al cor de l'àgora. “Els grans problemes són al carrer”, diria Nietzsche. Cal obrir el debat i qüestionar el poder que ens redueix a la mínima expressió. Que el verb esmolat s'escoli i, si gosem guaitar al mirall, fem honor a la llibertat, “feble i fugaç felicitat”, i enderroquem el laberint que ens empresona.