Mas, el malalt mental

L'ús de la bogeria com a arma política és antic i universal. Caracteritzar l'adversari com a malalt mental és un recurs de gran eficàcia com a legitimador del poder propi. Per això totes les dictadures han utilitzat el desequilibri psicològic com a pauta d'eliminació política, tant se val si aquesta acusació es fa des del comunisme, el feixisme o el simple autoritarisme.

A Espanya la tradició és molt llarga. Joana, reina de Castella, va ser apartada del poder per una conspiració de palau que va basar la legitimitat dels usurpadors del tron (el seu pare, primer, i el seu fill, més tard) en penjar-li el malnom de La Loca i recloure-la a perpetuïtat. Eren els temps de la Inquisició, que utilitzava amb freqüència el recurs a la bogeria per explicar comportaments aliens a l'ortodòxia, determinant-ne la gravetat en funció de si aquesta bogeria era induïda per les forces del Maligne i si aquesta influència era passatgera o permanent. El Quixot representa l'idealista descartat per la societat. És a dir, el boig.

Així, la bogeria va anar perpetuant-se com a arma política de primera magnitud. Els vencedors de la Guerra Civil, a través de la psiquiatria moderna, van abonar els estudis en els quals el doctor Vallejo-Nájera buscava –i trobava– el “gen roig” que explicava “les íntimes relacions entre marxisme i inferioritat mental”. Una bogeria que, amb els anys, s'ha traslladat a un clàssic entre els enemics d'Espanya: els sobiranismes català i basc. Ahir mateix, Alberto Núñez Feijóo va tornar-hi: “Artur Mas ha perdut la raó.”

I un boig pot liderar una societat? Bé, aquí cal tornar a Vallejo-Nájera: “L'imbècil social inclou aquesta multitud d'éssers incultes, maldestres, suggestionables, mancats d'espontaneïtat i iniciativa, que contribueixen a formar part de la massa gregària de les gents anònimes.” Així que el boig, diagnosticat des d'Espanya, és Mas. Vostè i jo només som els imbècils socials.