la CRÒNICA
La febre de l'or
“Mira –li va dir el comprador– et puc taxar l'or d'aquestes peces i te'l
puc pagar al preu de cotització. De
la maquinària, no en faig res. Si vols, te la torno una vegada desmuntats els rellotges. I si no la vols, la podem llençar...”
El nostre amic mirava fixament aquells rellotges que pretenia entregar a canvi de diners, que és el que ara mateix li feia falta. Tota la vida per adquirir una col·lecció de rellotges antics, amb aparences artístiques i amb una maquinària interior que encara servia per marcar l'hora. Considerava que eren peces de museu i sovint tornava a donar-los corda per comprovar el bon funcionament. Era el seu petit món d'il·lusió! Però ara era davant del botiguer disposat a posar-ho a la venda, i el comprador no valorava altra cosa que el pes del metall preciós. Acordada la transacció, aquells continents se sumarien a la pila d'altres objectes diversos adquirits i anirien –vés a saber on– perquè els fonguessin i es recuperés l'or en forma de lingots. La maquinària, desgraciadament, no tenia mercat.
Al fons del calaix on s'atresoraven les adquisicions del botiguer hi havia una munió de peces personals d'or o de plata: anells, braçalets, aliances, cadenes, medalles, monedes antigues... Tot seria fos. No calia endevinar massa per comprendre que cada un d'aquells objectes tenia una història personal al darrere: un aniversari, una promesa, un casament, un naixement... És ben segur que la majoria varen tenir el seu moment de glòria quan es varen entregar curosament al destinatari, amb eufòria, estimació o esperança. En aquell instant, no es va pensar en el seu valor material, sinó en allò que simbolitzaven: la càrrega d'afecte, d'estimació, d'amor, de tendresa que contenia aquell petit objecte forjat en or o plata. Però el temps havia passat i ara la situació era una altra. Es necessitaven diners en metàl·lic per cobrir urgències econòmiques. I tot sacrifici era poc per evitar una ensulsiada! Calia arraconar la nostàlgia, tancar els ulls i anar per feina!
I una àvia –es deia Angeleta– va guardar tota la vida unes monedes de plata del segle XIX com a darrer recurs en cas de córrer risc de morir de fam ella o la família. Varen romandre endreçades més de cent anys i aquell gent van sofrir les estretors de la Guerra Civil, d'una postguerra, d'uns anys de penúria... Però l'àvia mai va considerar que hagués arribat el moment de desprendre's d'aquell escàs tresor, heretat d'una altra àvia anterior. Va preferir estrènyer-se el cinturó fins a extrems inversemblants que perdre aquella darrera esperança. I aquells adinerats que ara ho atresoren que facin gàrgares!