Polítics que escriuen

Joaquim Nadal és un polític que, a més de parlar, escriu. Escriure és més arriscat que parlar –sobretot si el teu ofici consisteix a prometre als electors una vida millor– perquè les paraules impreses el vent no se les emporta. Joaquim Nadal arriscava –és a dir, escrivia– quan era alcalde, ho va fer quan va ser candidat a la presidència de la Generalitat i conseller de Política Territorial, i ho continua fent ara, que ja no és a la primera línia d'això que alguns defineixen amb la redundant expressió de “política activa”. En realitat, la política passiva no existeix –són mots que es contradiuen–, encara que existeixin polítics passius que si no incompleixen promeses és perquè ja ni tan sols són capaços de fer-ne. Joaquim Nadal, en canvi, va descobrir fa temps que la literatura no es podia esgotar entre els ensopits paràgrafs dels programes electorals, per això al llarg dels anys ha publicat incomptables articles de premsa i diversos llibres d'història i d'assaig. Els dos últims ens han arribat molt seguits, segurament perquè ara que les obligacions polítiques li ho permeten es pot abocar a les devocions literàries. Es tracta de Fent tentines per la vida (Ara Llibres) i Testimoni de càrrec (Proa), dues obres que permeten al lector xafardejar a través de la porta ajustada de la intimitat de l'autor i descobrir, d'aquesta manera, les entremaliadures d'un nen callat i retret que els pares van castigar internant-lo al Collell o també cartes i correus personals d'aquells que els polítics no solen fer públics, per exemple un d'enviat al president Artur Mas amb motiu del traspàs del seu pare. Joaquim Nadal, que ha demostrat especial intensitat oratòria quan li ha tocat parlar en els enterraments, dedica precisament un dels seus capítols a deixar escrit com i amb quines paraules exactes voldria morir. Amarat de romànic, envoltat de llibres, fent una excursió sense retorn per Sant Daniel... De moment, hi ha altres excursions més profitoses, les que el porten de poble en poble per presentar els seus llibres. Dissabte, tornant d'un acte a Agullana, se'l notava simplement content. Aquest cap de setmana el periodista Josep Ramoneda afirmava que el PSC va sentenciar la seva dissolució el dia que l'expresident José Montilla va adoptar l'eslògan Fets, no paraules. És cert, un partit que renuncia a la paraula renuncia al seu present i al seu futur mentre permet que un cop de vent amenaci també d'endur-se el seu passat.