Centralisme democràtic
Als d'una certa edat i un mínim bagatge polític, el títol els haurà fet tornar uns quants anys enrere, als temps de la resistència, i a l'essència més o menys destil·lada del leninisme. El centralisme democràtic és una expressió que estigué al centre del debat polític de la paleotransició, quan en lluïen les formacions d'obediència comunista i vilipendiaven socialistes, lliberals i democristians. Una forma d'organització política que imposà maneres de fer i que saltà pels aires l'any 1981, quan el PSUC entrà en el procés d'autodestrucció.
El centralisme democràtic fou el model d'organització i funcionament dels partits leninistes, basat en el concepte de democràcia interna i unitat d'acció que assegurava la cohesió política del partit, en el terme forjat per Lenin (1917): “Democràcia en discussió; centralisme en acció.” El funcionament tenia el principi de debat en les bases i presa de decisions vinculants, que posteriorment eren canalitzades per la direcció, que les executava i eren respectades per tot el col·lectiu. Sempre quedava la rendició de comptes i la crítica –i la famosa autocrítica–, que podia portar a la caiguda i depuració pertinent. Era una forma que evitava la creació de fraccions i tendències internes, i que assegurava el caràcter monolític de les agrupacions comunistes. De la mateixa manera que assegurava la uniformitat en l'actuació, el centralisme democràtic justificava les purgues i expulsions, tan freqüents en els partits marxista leninistes. Tot i el caràcter electiu dels òrgans de direcció, de baix a dalt, alguns filtres secrets facilitaven la perpetuació de les classes dirigents. Tot es mantenia per l'estricte ordre del partit, però tot es qüestionà quan els vents democràtics es feren intensos. Al final, es denigrà el leninisme i es renuncià al marxisme, i quedaren els partits d'esquerres orfes del que els havia mantingut.
Aleshores, els partits en general adoptaren els tics que tant havien criticat als hereus de Lenin, i socialistes, lliberals i democristians assumiren l'estructura leninista com a forma normal de funcionament. Imposaren el centralisme democràtic sense pronunciar aquest nom endimoniat i convertiren les estructures dels partits en unitats monolítiques que no acceptaven cap dissidència. D'aquesta formulació en tenim prou proves i ara i aquí se'n desenvolupa una seqüència. És una raó de supervivència: el partit decideix i tothom a callar i obeir. Sí, el leninisme imperant, però aigualit en la base de la seva doctrina, aquella que parlava d'un debat de baix a dalt que volia assegurar una forma de democràcia interna. Com aleshores, uns filtres secrets mouen les decisions i el burocratisme imposa la seva lògica.
La penúltima demostració del centralisme democràtic modificat el tenim en la moguda del PSC-PSOE i la gestió del debat sobre la consulta catalana, quan el primer secretari ha defensat una mala lectura del leninisme com a forma de funcionament. I, en l'actual lògica dels partits, és veritat que no hi ha lloc per a la dissidència. Els acords de la majoria obliguen les minories i la creença personal està subjecta al col·lectiu. Aquesta és la veritat i qui digui que el centralisme democràtic és mort s'enganya. Cal castigar qui no segueixi les ordres superiors, encara que aquestes contradiguin els programes i fins puguin ser modificades per la pressió d'agents exteriors (de Madrid o de més lluny). Sort que alguna cosa ha canviat i els dissidents poden estalviar-se unes llargues vacances a Sibèria. Què això no funciona? Segurament, no. Però la realitat és aquesta.
