Parsimònia

Quantes actituds que ens exasperen dels altres ens semblen totalment naturals quan les manifestem nosaltres? Una de les que segur que ocupen els primers llocs és la parsimònia. La lentitud no té gaire bona premsa. Tampoc vivim en el marc ideal perquè triomfi la parquedat sobre l'histrionisme o que la moderació en el volum que pot emetre el nostre cos i el munt d'estris que tenim a l'abast derroti el soroll. Quan volem silenci, ens molesta que algú parli massa alt o tingui la música o la tele a tot drap; però quan tenim ganes de gresca no ens posem, generalment, en la pell dels altres. Més aviat no hi pensem. També tot canvia quan algú ens fa esperar o som nosaltres la causa de l'espera. I quan considerem que algú tarda més del necessari per fer alguna cosa o som nosaltres els que ens prenem el temps que considerem adequat per fer la nostra feina. Aquest és el llegat que tenim després d'escoltar reiteradament missatges que ens impulsen cap a l'individualisme i cap a la immediatesa, a la velocitat, a l'exigència voraç. La lentitud, interpretada com un factor acceptat, reconegut, positiu, ha quedat relegada a territoris molt concrets, a reductes anhelats, difícils de trobar, lligats a la vida privada i a cert tipus d'oci. Són com espais protegits, petites píndoles que ens alleugen una mica del vertigen i l'acceleració desaforada en la qual vivim. Situacions en les quals ens permetem la parsimònia, on disfrutem dels cerimonials que ens fan més plaent la vida i ens connecten amb una altra realitat. El que es fa difícil d'entendre és que, constatant-ne els efectes beneficiosos, no siguem capaços de lluitar per recuperar el regne de la temperància, la moderació, la pausa i el respecte pels tempos naturals durant les vint-i-quatre hores dels 365 dies de l'any.