Previsions pel 2014

En el darrer informe econòmic semestral d'Esade, publicat aquest mes de gener, fem una previsió de creixement per a l'economia espanyola el 2014 d'entre un 0,5% i un 1%. Es tracta, doncs, d'un creixement força dèbil que, malgrat que contribuirà a una modesta creació de llocs de treball, no permetrà una reducció considerable de la taxa d'atur. El 2014 serà, doncs, el setè any consecutiu de recessió o estancament de l'economia espanyola, després de l'esclat de la crisi de les hipoteques subprime a mitjan 2007 i de l'agreujament de la situació amb la crisi del deute públic grec del 2010. Dels quatre motors de creixement de què disposa una economia a curt termini, tan sols les exportacions de mercaderies i serveis estan aportant creixement. El consum de les famílies i la inversió empresarial han aturat el seu descens, però el seu creixement és pràcticament nul. La despesa pública seguirà la seva tendència a la baixa pels compromisos de l'Estat amb les autoritats econòmiques europees. El problema és que el sector exportador no és suficient per garantir una recuperació forta i sostinguda de l'economia. És necessari que també la demanda interna aporti alguna cosa. És imprescindible que tornin a créixer tant el consum de les famílies com la inversió empresarial.

Sembla clar que aquest 2014 serà millor que el passat 2013, en què l'economia de l'Estat va decréixer un 1,2%, però el que cal és fixar les bases per a que el 2015 sigui millor que el 2014. I cal fer els canvis necessaris per permetre-ho. Una condició imprescindible és la recuperació del flux de crèdit. Des del 2008, el volum de crèdit viu de l'economia espanyola no ha parat de disminuir, i els estudis del Banc d'Espanya mostren que a un nombre important de petites i mitjanes empreses viables no se'ls refinancen els crèdits o no en reben un de nou si han de començar un projecte productiu. La causa d'aquesta escassetat i carestia del crèdit és la fragmentació del mercat financer europeu. La pitjor situació econòmica de famílies i empreses, però també els costos de finançament més alts en fer emissions de bons i la voluntat d'augmentar els recursos propis per millorar la seva situació, fan que els bancs del sud d'Europa siguin molt més reticents a l'hora de concedir crèdit. Durant aquesta crisi ha quedat clar que les entitats amb problemes depenen, en cas de necessitat, del pressupost del seu país. Per això els bancs de països amb més problemes per col·locar el seu deute públic tenen més dificultats per finançar-se i per mantenir els seus dipòsits.

El primer que cal, per tant, és seguir endavant amb la unió bancària. Aquest 2014 s'aprovarà el mecanisme comú de supervisió. I el passat mes de desembre es va arribar a un primer acord per a la creació d'un mecanisme únic de resolució bancària, el fons d'on haurien de sortir els diners en cas que alguna entitat fes fallida. S'ha acordat que aquest fons es constituirà a partir de les aportacions dels bancs de la zona. Però podria ser que sense la possibilitat que aquest fons es pugui nodrir, en cas necessari, dels pressupostos dels països, o del mecanisme europeu d'estabilitat, sigui insuficient per recuperar la confiança en tots els bancs.

Independentment de l'avenç de la unió bancària, si al llarg del 2014 no es recupera el crèdit al sud d'Europa, caldrà que el BCE faci alguna cosa. Haurà de prendre mesures concretes. Si no ho fa, les economies del sud podríem veure com l'estancament econòmic s'allarga fins al 2015. Una primera mesura seria la fixació d'un tipus d'interès negatiu per als dipòsits que els bancs guarden al BCE, per mirar així d'incentivar que les entitats usin tota la liquiditat de què disposen en la concessió de crèdit cap al sector privat. Però no n'hi haurà prou amb això. Si, com es preveu, les proves d'estrès dels bancs de la zona euro assenyalen que inclús algunes entitats dels països del nucli, com ara Alemanya o França, necessiten augmentar els seus recursos propis per ser sostenibles, això podria provocar una escassetat de crèdit fins i tot als països més forts, i tornar a frenar a tota l'economia de la zona. Si fos així, el BCE hauria de començar un programa d'injecció de liquiditat, a l'estil del que ara està començant a retirar la Reserva Federal nord-americana. I caldrà dissenyar-lo de tal manera que aquesta liquiditat arribi a les petites i mitjanes empreses. Per aconseguir-ho el BCE hauria d'acceptar, com a garantia dels crèdits concedits als bancs, els crèdits que aquests concedeixin a les empreses. Sembla que, un cop aconseguit que les economies de la perifèria posin sota control els seus comptes públics, el BCE haurà de seguir la mateixa estratègia que han seguit tots els grans bancs centrals del món.