Trabucaires

El diccionari de l'Academia Española defineix trabucaire com a “valentón, osado” i també com a “antiguo faccioso catalán”. No ho diu, però els trabucaires eren, sobretot, els carlins, i el significat es va desplaçar als integristes repatanis, als carques bel·licosos que enyoren l'ordre antic. Com que la paraula és catalana, va com l'anell al dit per definir el nacionalisme català des d'Espanya. És tan còmode dir que som trabucaires de faixa i barretina musca que enyorem els llimbs retòrics de la Catalunya mítica inventada per la Renaixença!

La paraula ha arrelat tant en el llenguatge espanyol que ha fet una transsubstanciació semàntica i fins i tot genètica. Espanya abraça la causa trabucaire amb un fervor que li impedeix de posar-se en el lloc de l'altre en comptes de reprimir l'impuls d'anorrear i d'imposar. El tomb profund que ha fet el País Basc no ha canviat ni una engruna el discurs. Ha sido ETA continua essent la forassenyada consigna que penja la llufa a qualsevol moviment polític i cívic del País Basc –i de Catalunya, ai las– que no sigui la reacció visceral de sempre. Concòrdia? Gestos per viure en pau i democràcia? I ara! Ha sido ETA i no cal parlar-ne més. Potser cal recordar que l'origen d'aquesta frase és una gran mentida, una més per inventar-se una realitat a mida del discurs trabucaire.

Rajoy va anar al funeral de Mandela i, com tants altres dirigents, va tenir la barra d'elogiar-lo: que si va ser un símbol de reconciliació, que si va tenir la generositat i la grandesa de no perseguir i humiliar els derrotats... Exactament al revés d'allò que fa el seu partit a Catalunya i el País Basc. Espanya cada dia és més petita, més poruga, més feble, més encallada en una retòrica de faixa, patilles i trabuc. Mandela va ser un gran estrateg de la convivència i la justícia; Espanya, en canvi, encara no ha renegat de la barbàrie franquista. Qui són els trabucaires?