Opinió

‘España va bien reloaded'

Espanya és una propietat privada, una mena de ‘cortijo' administrat pel bipartidisme

No cal ser un gran ana­lista per ado­nar-se que l'inde­pen­den­tisme ha estat el des­a­fi­a­ment més gran al qual s'ha hagut d'enfron­tar l'ordre post­fran­quista sor­git arran de la Tran­sició. Mal­grat l'apa­rent con­tundència per part de les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals, el cert és que els poders fàctics estan ater­rits per la dimensió del pro­blema. Des de la seva pers­pec­tiva, el pacte és impos­si­ble perquè aquest hau­ria d'impli­car necessària­ment el reco­nei­xe­ment for­mal de Cata­lu­nya com a sub­jecte polític. I el ree­qui­li­bri resul­tant impli­ca­ria lesi­o­nar interes­sos pode­ro­sos entre qui són, a la pràctica, els pro­pi­e­ta­ris d'Espa­nya.

Pot sonar a pro­vo­cació, tan­ma­teix els fets cons­ta­ten que Espa­nya és una pro­pi­e­tat pri­vada, una mena de cor­tijo admi­nis­trat pel bipar­ti­disme polític, vigi­lat a distància pels pro­pi­e­ta­ris de SICAV, la llotja del Reial Madrid, els con­sells d'admi­nis­tració dels antics mono­po­lis pri­va­tit­zats o els con­se­llers de l'Ibex 35, amb nis­sa­gues far­ci­des de cognoms fran­quis­tes. Una inde­pendència cata­lana, o una aco­mo­dació satis­factòria entre Cata­lu­nya i Espa­nya faria escla­tar l'ordre actual (pel que fa a fis­ca­li­tat, via­bi­li­tat econòmica, o geo­gra­fia men­tal). Aquesta impos­si­bi­li­tat de reac­ci­ons a la britànica és la que empeny la Mon­cloa a seguir estratègies poc rea­lis­tes o incom­pren­si­bles: la negació del pro­blema, la cri­mi­na­lit­zació, la irri­tació mediàtica, l'ús de la maquinària diplomàtica –en ple descrèdit de la Marca España–, l'amenaça o l'anunci de l'Apo­ca­lipsi. Tan­ma­teix, en les dar­re­res set­ma­nes s'està explo­rant una altra tàctica –pot­ser el plan de Rajoy– con­sis­tent a fer veure que entrem en una fase de recu­pe­ració econòmica, i que des­pen­jar-se d'un tren que comença a bellu­gar-se dei­xa­ria els cata­lans a la intempèrie.

El cert és que aquest dis­curs de “la recu­pe­ració” no té una tra­ducció real al car­rer. Només cal escol­tar els veïns de Gamo­nal, que efec­ti­va­ment sí veuen indi­cis de crei­xe­ment econòmic... en les but­xa­ques dels cacics locals, a còpia de reta­lla­des, refor­mes i l'extorsió lega­lit­zada a què són sot­me­ses les clas­ses popu­lars. De fet, aquest relat de “la sor­tida de la crisi”, més aviat empeny per­so­nes de tots els espec­tres polítics a la lec­tura d'aquests dar­rers anys com una monu­men­tal estafa, com a apli­cació pràctica de la “doc­trina del xoc” denun­ci­ada per Naomi Klein, con­sis­tent a con­griar situ­a­ci­ons d'excepció a fi de des­man­te­llar les fràgils estruc­tu­res redis­tri­bu­ti­ves del benes­tar. La mateixa idea de “sor­tida de la crisi” esdevé un insult a la intel·ligència indi­vi­dual i col·lec­tiva, una men­tida, que tan­ma­teix té una gran exal­tació per part d'uns mit­jans tan desin­for­ma­tius com sub­mi­sos als interes­sos de les mino­ries diri­gents.

Aquest intent de fer empas­sar la recu­pe­ració no deixa de ser una segona versió low cost de la idea sim­ple, repe­tida amb insistència goeb­be­li­ana, de l'azna­rista eslògan España va bien. Ales­ho­res, sota el govern d'Aznar es va expe­ri­men­tar un període de crei­xe­ment macro­e­conòmic –coin­ci­dent amb la con­jun­tura econòmica euro­pea, i fona­men­tat en l'endeu­ta­ment finan­cer com a pal·lia­tiu de la degra­dació dels sala­ris– que es va ven­dre com una etapa dau­rada. Tan­ma­teix, més enllà de les parau­les, hi ha els fets. I, en retros­pec­tiva, entre 1996-2000, l'habi­tatge es va enca­rir un 28%, els bene­fi­cis empre­sa­ri­als es van incre­men­tar més d'un 30% men­tre que els sala­ris van dis­mi­nuir un 4%, la sinis­tra­li­tat i la pre­ca­ri­e­tat labo­ral van aug­men­tar expo­nen­ci­al­ment, i la pressió fis­cal es va apu­jar un 10% (va dis­mi­nuir 6 punts per a les ren­des més altes).

Qual­se­vol canvi de model econòmic a Espa­nya no es pre­veu. Les cas­tes extrac­ti­ves que la pos­se­ei­xen l'impe­di­ran, perquè qual­se­vol trans­for­mació en pro­fun­di­tat de l'estruc­tura econòmica impli­ca­ria la pèrdua del con­trol polític. És per això que mit­jançant el govern i l'opo­sició insis­tei­xen en les velles idees que ens han dut fins aquí. Al cap i a la fi, amb el seu dis­curs, el seu cap­te­ni­ment, la seva cer­razón, bus­quen per­sis­tir en l'error de polítiques fra­cas­sa­des. És com una segona part de l'azna­risme, una etapa de falsa pros­pe­ri­tat, i pola­rit­zació social, una segona part del crei­xe­ment vir­tual sense benes­tar, l'España va bien relo­a­ded.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia